divendres, de juliol 29, 2011

La línea del desierto, d'Elisabet Riera

Hi ha indrets que ens fascinen. Pel que tenen d'evocador, pel que hi ha de misteriós en ells.
El desert és un d'ells.
I el desert és el que m'ha connectat amb aquesta primera novel·la (o realitat ficcionada, o no-ficció, o com es vulgui definir) d'Elisabet Riera.



Riera troba una fotografia del capità Joseph Roig, l'home que va obrir la línea aèria entre Toulousse i Dakar per al transport de correu. La mateixa per on volaria Antoine de Saint-Exupéry. Decideix saber més d'ell i troba que tota la informació desapareix un cop es realitza el primer vol. Vol en què no participa. 
L'autora comença a buscar informació sobre el capità, un home a qui la història sembla haver oblidat. I s'obsessiona en descobrir tot un món ja desaparegut.
Aventurers de principis de segle, pilots intrèpids que es jugaven la vida sobre quatre ferros amb ales, traves burocràtiques, mercats àrabs, pistes d'aterratge improvisades, monarques espanyols mandrosos a l'hora de donar permisos, empresaris sense escrúpols, aviadores de llavis rogencs...
I sempre, sempre, l'ombra del capità perdut al Sàhara, com un fantasma intangible.


Riera estructura La línea del desierto en tres parts, de manera molt similar al Soldados de Salamina de Javier Cercas. 


  • Una primera, La línea, d'investigació. En primera persona, barrejant elements de la seva pròpia biografia amb d'altres ficcionats, Elisabet Riera viatja per mig Europa (i el nord d'Àfrica) a la recerca del capità Roig. Deixa la feina, troba una amant, i s'encaparra en trobar el rastre de l'aviador. 
  • La segona, Misión Roig, reconstrueix els dies que el capità va dedicar a creuar l'Àfrica per aconseguir establir-hi aeròdroms. Ho fa en base a unes memòries del propi Roig (no desvetllaré on les troba, eh!). I analitza les causes que van fer caure'l en desgràcia. Aquesta és la que m'ha fet gaudir més.
  • La tercera, Raid, torna a tenir l'autora com a protagonista, volant de Toulousse a Dakar com en el vol inaugural, però topant cara a cara amb una realitat oculta. És el nexe entre Joseph Roig i Elisabet Riera, quan el desert els fa obrir els ulls, la comunió entre dues sensibilitats separades per poc menys d'un segle.


La línea del desierto es molt recomanable. Hi ha entusiasme a cada paraula (fins i tot en alguns casos massa, i tens ganes de demanar a l'Elisabet que es contingui una mica l'excitació!), i un ànim inequívoc de voler rescatar aquest aire d'aventures de principis de segle, una mica en l'estil d'Indiana Jones però sense nazis ni relíquies. M'ha encantat aquest afany per viatjar amunt i avall, aquests contrastos fred/calor que resulten de juxtaposar Casablanca i Ginebra, per exemple. I tenia ganes de saber més i més de Roig, d'esbrinar per què va desaparèixer, per què l'han oblidat.

La meva lectura de La línea del desierto ha coincidit amb un viatge a Toulousse (he passat pel costat dels primers aeròdroms de la Latecoere) i a Futuroscope, on vaig veure un curt de Jean-Jacques Annaud sobre l'aeropostale, amb Val Kilmer i Craig Sheffer creuant els Andes en 3D. En tornar a Barcelona, vaig córrer a comprar El petit príncep, que mai havia llegit, i a devorar-lo en una tarda. Que també té collons haver-se llegit el Pilot de guerra, de Saint-Exupéry, i no la seva obra mes universal.



Si he de recriminar alguna cosa a la novel·la d'Elisabet Riera (i és un detall que no fa canviar la meva opinió sobre recomanar-la) és aquest brusc gir final, aquest to que acaba agafant. No per necessari o benintencionat, sinó perquè no el veus venir. Arriba  de cop i volta i transforma en part l'esperit de la història fins aquell moment.

Però si us fascinen les històries clàssiques d'aventures, de viatgers en el desert, de tribus nòmades, de personatges carismàtics, de vaixells maleïts, de militars tossuts, de prostíbuls sòrdids, d'avions estavellats, de caravanes de camells... aquesta novel·la us encantarà.

dijous, de juliol 07, 2011

Habladles de batallas, de reyes y elefantes, de Mathias Enard


Una fugida de Miquel Àngel a Constantinopla per satisfer l'encàrrec del soldà Beyazid (i fer empipar el papa Juli II) és el motor d'aquesta petita (i imprescindible) novel·la.

L'anècdota, la construcció d'un pont que uneixi les dues ribes del riu que travessa la ciutat, Àsia amb Europa. Un projecte faraònic on Leonardo Da Vinci va fallar i on el jove i impetuós Miquel Àngel té el repte de superar-lo.


La novel·la, escrita amb cura, preferint l'evocació a la descripció, és sòlida, corpòria. Funciona com una esculptura del mateix Miquel Àngel, a cops de cisell, contundent. Ens fa una magnífica construcció de la personalitat de l'artista a partir de la seva estada en un món que li és estrany, però que l'atrau i el repel·leix amb igual força.

I a partir d'aquí reflexiona sobre l'art, la inspiració i la influència que l'amor (i l'odi) en la creació. Una història sobre el talent i la recerca d'on brolla (del no-res, de l'observació de més talent, de la fascinació...) i la conseqüència última de qualsevol expressió artística: la immortalitat. I de com la destrucció pot venir del mateix indret.

No ho dubteu ni un moment, aquest estiu. Es llegeix en una tarda, però perdura, com la imatge mítica  d'aquestes batalles, reis i elefants.