dilluns, d’agost 01, 2011

Padres, hijos y primates, de Jon Bilbao.

Paco Plaza recomanava fa poc per twitter llegir a l'escriptor Jon Bilbao.

Vaig buscar i vaig comprar la seva darrera novel·la, Padres, hijos y primates
Després de llegir-la, sé que correré a devorar El Hermano de las moscas, Como una historia de terror i Bajo el influjo del cometa.



Perquè Jon Bilbao és un narrador com els que a mi m'agraden: contundent, gens artificiós i molt visual.

Què explica Padres, hijos y primates?

Un viatge a Mèxic per assistir a una boda. Un huracà. Tres personatges reclosos. Fantasmes del passat. Un visitant misteriós. Un ximpancé.



Amb poc més de quatre personatges, Jon Bilbao aconsegueix bastir una història aparentment senzilla i carregar-la de tensió fins arribar a un extrem insostenible. Físicament i psicològica. Personatges plens de frustracions que van acumulant energia durant tot el relat i que saps que han de rebentar d'un moment a un altre. Bilbao dosifica aquesta violència i juga amb un crescendo fins que el lector no pot més: necessita que esclati tot d'una vegada. I aleshores Bilbao no decep gens ni mica.

A mig camí entre Peckimpah, el primer Tarantino i un episodi de L'hora d'Alfred Hitchcock, Padres, hijos y primates es llegeix en un tres i no res. No hi ha palla, però la novel·la sembla a punt de cremar com si fos un paller xopat de benzina. 



Com a petita màcula, només m'ha semblat que l'epíleg no està a l'alçada de la resta de la novel·la, que es podria haver arrodonit un pèl més. Però és un detall insignificant davant d'una de les històries (i dels escriptors) que més m'ha excitat últimament.

El que deia, surto a comprar-me la resta de la seva bibliografia.

Sigueu bons.