Sil·logisme victorià

Pedro Guerra s'assembla cada dia més a una majordona victoriana. 

Pedro Guerra s'assembla a Maruja Torres.

Mary Reilly és una majordona victoriana.

Per tant, Mary Reilly s'assembla a Maruja Torres.

En la pel·lícula homonònima, Mary Reilly va ser interpretada per Julia Roberts.

Ergo Julia Roberts interpretaria a Maruja Torres en el seu biopic.

Amb banda sonora de Pedro Guerra, és clar.

PS. Pel mateix raonament, a la versió nostrada de Pretty woman (La bella pubilla), Maruja Torres podria interpretar el paper principal.

HHhH, de Laurent Binet

Novel·la mirall per a tot aquell qui escriu, HHhH ha significat un carrussel de sensacions durant la seva lectura.

Coneixia l'atemptat contra Heydrich a Praga, un dels moments més crucials de la Segona Guerra Mundial.

De fet, Reinhard Heydrich apareixia com un dels personatges de Montecristo (la meva primera novel·la), per tota l'aura que tenia de nazi plusquamperfecte. Fins i tot havia arribat a escriure una escena on apareixien els membres de la Resistència que van atemptar contra ell (però es va eliminar de l'edició final, perquè allargava la novel·la).

Així que Heydrich i la WWII sempre m'han cridat l'atenció, tant com a escriptor com a lector.

Quan llegeixo en un diari que Laurent Binet va guanyar el Goncourt a la primera novel·la amb aquesta obra, em va faltar el temps per saltar-hi al damunt.

Amb por.

Perquè tenia la impressió que em trobaria amb un Soldados de Salamina 2.

I és que HHhH no només reconstrueix l'atemptat, sinó la recerca de documentació i procés d'escriptura obsessiu per part de l'autor.

Afortunadament, la novel·la queda molt lluny de l'obra de Cercas i molt més a prop d'un making off fabulós, tot un taller literari de pors i eufòries d'algú que s'enfronta a la història i que vol escriure-la.

Reconec que, al principi, em costava empatitzar amb Laurent Binet. Tant escrupulós, tant compulsiu amb l'exactitud dels detalls. Venien ganes d'etzibar-li un espavila, nano! Però al mateix temps m'agradava veure que té els mateixos dubtes que jo davant de la reconstrucció històrica i la forma en què la novel·la ocupa la seva ment vint-i-quatre hores al dia.

Així, a mida que Binet fa un perfil perfecte de Reinhard Heydrich, el contextualitza en el Tercer Reich i explica tots els factors que van dur a l'atemptat, també l'acompanyem a ell en el temps que li va portar escriure HHhH, i som testimonis de ruptures sentimentals, fílies i fòbies i d'altres afers íntims de l'escriptor.

La novel·la (si es pot dir així) va agafant cos en capítols breus i d'un ritme endimoniat. És impossible deixar de llegir-la. Enganxa de mala manera. I, a més, es va transformant en una història clàssica (però sense ser clàssica) d'espies a la Segona Guerra Mundial.

Binet fa reviure la Praga dels anys 30 i 40 amb una nitidesa diàfana. Ens fa passejar per carrers engalanats amb les banderes nazis, fins a poder distingir la brutícia que s'amuntega a les finestres de les cases on s'amaguen els "herois/resistents" txecoslovacs.

La part de l'atemptat és té reminiscències a l'Atraco Perfecto de Kubrick (barrejat amb totes aquelles pel·lícules com El Desafío de las Águilas o Los Cañones de Navarone) i la novel·la no acaba aquí, no. Encara té tot una part final (que no revelaré) emotivíssima, fins i tot per als qui ja coneixíem la història.

HHhH funciona a tantes capes, i tant bé, que només puc recomanar-la enfervoridament. 

www.btvnoticies.cat

Brañaganda, de David Monteagudo

Potser per la seva voluntat d'enfocar el fantastique des d'una òptica més costumista, vaig decidir donar a David Monteagudo una segona oportunitat.

La primera, Fin, no havia passat l'examen. Marcos Montes no em venia de gust (flairava a Sexto Sentido des del moment en què vaig sentir a parlar de la trama) i ara, amb Brañaganda, m'havia picat la curiositat.

Al cap i a la fi, una història d'homes llop (lobishome, com repeteix una i una altra vegada a la novel·la) ambientada a la galícia rural de postguerra podia tenir el seu punt.

Doncs no.

Ras i curt: no m'ha agradat.

Diu Monteagudo que aquesta és la primera novel·la que va escriure després d'intentar fer una espècie d'autobiografia extensíssima.

Es nota: no hi ha cap coherència interna en el text, la història avança a trompicons i el ritme és tan irregular que les frenades estan a punt de provocar fuetades cervicals a la retina del lector. Les descripcions tornen a ser com les de Fin: egebèiques; llargues parrafades sobre l'efecte de la llum del sol sobre la neu o el color de les fulles dels arbres. 

I el que és pitjor: la història de l'home llop és una anècdota.

La novel·la de Monteagudo gira al voltant d'una família en un poblet de Galícia, que de vegades sent a parlar d'atacs d'un home llop. De fet, el capítol més trepidant de les 130 primeres pàgines se'l passen munyint una vaca.

No és fins a la segona meitat de la novel·la que no agafa més protagonisme la cacera del lobishome. Però no hi ha cap mena de tensió. No hi ha suspens. No hi ha terror. Que potser és problema meu, perquè és el que buscava. A més, enmig del que semblaria el clímax final, el que hauria de ser un crescendo es converteix en un diàleg entre pare i fill sobre el plaer de la lectura, absolutament fora de lloc.

I el final. Realment, Monteagudo s'ha convertit en un referent pels seus finals. Sorprenen, no hi ha cap dubte. Però les sorpreses no són necessàriament positives, sempre. Si bé no és tan escandalós com el de Fin, la resolució de Brañaganda deixa una mica el pòsit de pressa de pèl.

Vaja, que si voleu homes llop més enllà de Paul Naschy, revisiteu Romasanta de Paco Plaza o llegiu-vos Ullals de Salvador Macip.