divendres, de desembre 07, 2012

Trau, de Guillem Albà



75 minuts.
Una estoneta.
Això és el que et demanen Guillem Albà i Blai Rodríguez. Que comparteixis 75 minuts de la teva vida amb ells.
Què són 75 minuts?
Un instant que comença i s'acaba. Que passarà i quedarà en el record.
Segons que s'escolen sense aturar-se.
Però, i si poguéssim congelar el temps? I si fóssim capaços de capturar aquests instants i emmagatzemar-los perquè no s'acabessin mai?

El protagonista de Trau, un vell solitari, taciturn i hipocondríac (magnífic Guillem Albà) viu amb aquesta dèria. No suporta que res s'acabi, i això el fa allunyar-se de tothom i viure tan sols de records encapsulats.



Però quan un nano eixelabrat i rialler (fantàstic Blai Rodríguez) el fa encarar amb la mort, la fi irreversible per excel·lència, el nostre protagonista es veurà sacsejat com no ho havia estat fins ara.

Trau és pura màgia. Una història per a petits i grans, que combina clowns (no és difícil veure-hi una variant del pallasso trist i pallasso alegre, Pierrot i August), amb teatre negre, ombres xinesques, slapstick, poesia i titelles.

Afanyeu-vos. Han prorrogat fins el 16 de desembre del 2012, i paga la pena! 





dimecres, de novembre 21, 2012

Conan O'Brien's Star Wars

Al programa del gran Conan O'Brien estan plantejant com serien les noves pel·lícules d'Star Wars amb directors independents. 
Aquí us deixo els videos. N'hi ha de força aconseguits i n'hi que no tant, però valen la pena.

Primer els més fluixets: Woody Allen i Kevin Smith.


I ara ja venen els bons:


Todd Philips


Wes Anderson


Michael Moore



 I de bonus track, una pel·li gore de la guerra de les galaxies:




Gràcies als amics de Café i cigarro, que ho van comentar al darrer programa.

dijous, d’agost 09, 2012

Ficció televisiva

L'edat d'or de les sèries de televisió, en diuen.

Ens creiem molt llestos perquè ens agrada The Wire, Breaking bad i Juego de Tronos. Sèries que fan avergonyir-se a més d'un productor de Hollywood.
Però hi va haver un temps en què les sèries eren molt més desenfadades. Sèries que vivien per sobre de les seves possibilitats. Sèries que no tenien escrúpols a l'hora de fer girs argumentals inesperats per quadrar agendes o acomiadar actors.

Qui més qui menys recorda la mort de Bobby Ewing, en slow mo.

I com no, Bobby Ewing resurrected a la dutxa, tot plegat un malson. Un malson de dues temporades. Se n'han fet paròdies, d'aquella escena, la de Padre de Família segurament la millor (no l'he trobat al youtube).

Però potser no teniu tant a la memòria el cliffhanger de Dinastia. Aquí us deixo la boda moldava.



Pel que es rumoreja, era final de temporada i els actors encara no sabien si seguirien o no. Els productors van dir-los que, en el tiroteig, es llencessin a terra. Aleshores passarien amb un cubell ple de sang (de sang de mentida, s'entén) i els esquitxarien. Aquells que rebessin un bon doll, no continuaven la temporada següent. Més o menys com la reforma laboral de Rajoy, però de fa trenta anys.


Encara que el meu favorit és el final de The Colbys. El personatge de Fallon acabava contracte i se l'havien de petar. Òbviament, matar-lo era massa senzill.

Així que van fer AIXÒ.

Al cap d'un temps, Fallon tornaria a la sèrie, com si res no hagués passat.

Fuck yeah, Aaron Spelling.

Que n'aprenguin.

PS. Gràcies a Miguel Ibáñez pel descobriment.

divendres, d’agost 03, 2012

dimecres, de juliol 25, 2012

Alien 92

Fa 4 anys vam retrobar Cobi a Holanda. Com que segurament no ho recordareu, clicant aquí hi llegireu la notícia.
Recuperat i afaitat, Cobi ha tornat pel vintè aniversari dels Jocs Olímpics.
Però sembla que no ha tornat sol...



dijous, de juliol 19, 2012

Gene Wilder's Spiderman

No sóc gaire partidari d'explicar somnis, però aquest el vull recordar.
Sessió especial al Phenomena, en una sala petita però amb la presència dels habituals.
La pel•lícula, una marcianada dels 70, narra la història d'un Spiderman sense poders, interpretat per Gene Wilder. Vesteix una màscara vermella amb aranyes pintades amb rotulador negre, i es desplaça per un suburbi de Los Angeles en un cotxe atrotinat. Els seus enemics, una banda de lluitadors de wrestling mexicans.
No recordo com, malgrat haver vist TOTA la pel•lícula, però un ramat de cangurs de cinc metres d'alçada prenen el control de la ciutat en l'escena final.
Aplaudiments, tertúlia post-projecció i fi del somni.
Espero que, aquesta nit, hi hagi una nova sessió amb el Blade de Richard Pryor o el Thor de Rick Moranis, com m'ha apuntat Juanra Bonet per twitter.

dilluns, de juny 11, 2012

Hawaii Meteor, de Jair Domínguez



Hi havia moltes ganes de llegir la primera novel·la de Jair Domínguez.
Recordareu el Jesucrist era marica i altres contes, un recull de relats molt influenciat pel seu estil de guió radiofònic.
Però amics, una novel·la és una molt diferent, i Jair va encarar el risc sense perdre ni un gram del seu estil personal.
Recordo que, abans d'una semifinal de Champions, vam parlar per telèfon i em va dir: "Ja porto unes quantes pàgines de la novel·la. És una bogeria. Un grup de terroristes van a Madrid a matar el Rei d'Espanya per declarar la independència unilateral de Catalunya".
Si vols ajuda, ja ho saps, vaig respondre. Sí, sí, em va dir. Però realment no li'n calia cap, d'ajuda. De fet, m'anava informant dels progressos de la novel·la i m'aventurava: hi ha sorpreses. Un dia, em diu: presento la novel·la el mes que ve.

I la novel·la és Hawaii Meteor.

Què és Hawaii Meteor

La novel·la de Jair Domínguez és una destralada en el món de la literatura catalana. Una illa solitària que poc o gens té a veure amb la resta de la producció d'aquest país. És un collage de gèneres i històries, una espècie de remix d'estils alucinògens que et sorprèn a cada pàgina. 

La coherència interna de la novel·la és que no saps què t'espera en el següent capítol. De fet, a partir del primer terç del relat el fil argumental es perd i deambula amunt i avall lligant tot un reguitzell d'històries esbojarrades (on hi trobem el Jair Domínguez més reconeixible). La premisa es transforma en anècdota i preval el no se vayan todavía hay más. Això podria ser un defecte com a novel·la, si no fos per la visible voluntat de l'autor de dinamitar els mecanismes de la seva pròpia història des de dins. Un cop acceptat això, que la sinopsi és només un punt de partida, sols ens queda obrir el sac de les sorpreses i encabir-hi tot el que Jair Domínguez ens va escupint a la cara. Qui ha pres com a referents? Boris Vian, Hunter S. Thompson? Podria ser. Però també es nota una cultura cinematogràfica que impregna d'imatges poderoses tot el text (i de la qual l'inici del primer capítol podria ser ben bé un manifest, amb les descripcions de guió).

Què serà el pròxim que escrigui Jair Domínguez? Ara mateix, resulta imprevisible. I això m'agrada.

Però tampoc em feu gaire cas, vaig llegir la novel·la força abans de Sant Jordi, quan es va publicar, i parlo de memòria, amb la impressionant portada d'Oriol Malet damunt la taula. El que més recordo és que hi surt un psicòpata que es diu Marc Shepherd. 

Inquietant.




PS. He aconseguit escriure aquest post sense dir en aquest moment l'expressió enfant terrible.


dissabte, de maig 26, 2012

Mal jugador d'escacs

El comandant rus de Rambo III és un jugador d'escacs horrorós. Mentre interroga el coronel Trautman, veiem que tot just acaba de començar la partida i ell, que porta les blanques, ja ha perdut dues fitxes. I diria que no són peons, sinó àlfils.
Així no es pot interrogar ningú, home de Déu, quina falta de respecte que provoca.


divendres, de març 23, 2012

Incendis, de Wajdi Mouawad



Totes les crítiques són unànimes. El boca orella corre com la pòlvora. Arreu llegeixo: Incendis s'ha de veure.
I tenen raó.
Però.

Aneu-hi preparats, no feu com jo.

La sessió comença a les sis de la tarda de diumenge. D'acord, ens dóna temps de quedar amb uns amics per dinar al Mam i Teca, fer-la petar i riure. Riure molt. Les copes de vi que es van buidant. Nosaltres estem al costat del teatre, i hi arribarem justos perquè la sobretaula s'allarga, però un dels amics ja es perd la primera sessió de l Phenomena (La Princesa Prometida, però tant li fa, ell vol veure Els Goonies després).

Les 17:45, correm cap al Romea. Agafem les entrades i seiem.

Comença la funció. La frenada és espectacular. Com una d'aquestes saunes finlandeses que passes de l'escalfor a la neu. Crec que els cervell ens derrapa i tot.

Ens trobem davant d'un drama, què dic un drama, una tragèdia que anirà creixent a mida que passi l'obra. Un notari llegeix els testament d'una dona i els passa dos sobres a als dos fills bessons. Els diu que el seu pare encara és viu i que tenen un germà que no coneixen. I que els han de trobar.

A partir d'aquí, la recerca dels orígens, un descens a l'infern de la guerra on l'odi i l'amor es barregen com aqüarel·les.

No explicaré gaire més. Cal que la veieu (el següent video conté spòilers).


A nosaltres ens va costar molt entrar-hi. Potser el primer acte (d'hora i mitja, aviso, amb intermedi de 15 minuts i un altre segon acte d'hora i mitja de nou) se'ns va fer feixuc perquè venim d'un ambient de hihihaha que no hi encaixava. Potser el llenguatge massa poètic, massa elevat d'aquesta presentació de personatges em va treure de l'obra (si hi vaig arribar a entrar). Ho veia tot molt artificiós i lluitava contra les meves pròpies expectatives.

Els actors, sensacionals, els recursos narratius, l'escenografia, tot plegat funcionava de conya. Però tenia la sensació que m'esperava molt més. O m'esperava una altra cosa.

Afortunadament, els quinze minuts de descans van servir per poder respirar i centrar-nos en l'obra. I la cosa va millorar molt. Però molt, molt.

No sé si va ser perquè nosaltres ens havíem aserenat o perquè Incendis entra en una espiral que t'arrosega de forma inevitable, però el segon acte és frapant. A més, s'hi introdueix la banda sonora d'una manera molt més intensa que en el primer, tant pel que fa al protagonisme de La Dona que Canta com per als temes escollits. Així, sonen The Police o Supertramp en moments de màxima tensió (l'escena del franctirator), però per sobre de tot apareix el gran encert musical que és l'utilització del No Surprises de Radiohead en els moments clau. Aquí em van guanyar.

Molt més cinematogràfic que el primer acte, el fet que les històries vagin encaixant i conflueixin en un final de traca és el que fa que surtis del teatre amb la sensació d'haver presenciat una gran tragèdia clàssica. 

Que no és poc.  

dilluns, de març 19, 2012

Jon Spencer Blues Explosion, Live at Bikini 17/03/2012



Fa molts anys que em vaig quedar amb les ganes de veure la mítica actuació dels JSBE a Bikini. Havia llegit crítiques que parlaven de foc en estat pur, de guitarreig sobre la barra de Bikini, d'èxtasi rocker.
Si bé es nota que ha passat el temps per a Jon Spencer i els seus (jo tampoc no sóc el mateix que aguantava tota la nit de festa), el directe dels americans és un xut d'adrenalina als peus, un impacte auditiu en tota regla. Aquí us en deixo tres mostres: Chicken Dog, 2kinda love i els bisos amb la combinació de Wail i She said (amb prou feines esboçada).



Un gran descobriment van ser els teloners, Mächo, el grup de Ramon Faura que practica un garatge d'allò més revitalitzant. Amb vosaltres, Rata.

dimarts, de març 13, 2012

NTSF:SD:SUV::

Recordeu la fabulosa Garth Marenghi's Dark Place

Per si us fa mandra clicar el link, us diré que era una sèrie d'una sola temporada que parodiava tots els clixés de les sèries dels 80. Tots. Però amb les seves pròpies armes, des de les seves entranyes, amb els mateixos mecanismes narratius. Una obra mestra de la comèdia.

Aquella era anglesa, i ara n'acabo de descobrir una d'americana que parodia el gèner d'action thriller dels darrers anys. Una barreja que va de 24 (sobretot de 24) a CSI, NCIS o Bones, passant fins i tot per Minority Report i Medium.

La sèrie, si bé no és tan rodona com DarkPlace, és força divertida. Perquè a més és curta. Cada episodi no sobrepassa dels 15 minuts de durada, i les trames argumentals són d'allò més delirants.

I ara ja em perdonareu que no hagi dit el títol abans, tot i que encapçala el blog:

National Terrorism Strike Force: San Diego: Sport Utility Vehicle: :




També coneguda com a 


L'arc argumental és senzill:

La Unitat Antiterrorista de San Diego, comandat per Kove (una dona gran amb un tapat a l'ull i de caràcter irascible), ha de combatre tots els perills que amenacen la seguretat dels Estats Units. El líder carismàtic, el Jack Bauer/Horatio, n'és l'exmarit Trent Hauser, un paio astut a qui no li costa gens disparar la seva arma contra qui calgui. L'acompanyen Alphonse (el negre lleial), Piper Ferguson (la noia amb caràcter per alhora innocent), Sam (el geek que no pot faltar), SAM (un robot) i la forense rossa i ben formada Jessie Nichols (que no és ni més ni menys que Rebecca Romjin).

Els perills van des d'una beguda mortal, anomenada Cabeza Demente, que torna borratxos de per vida als universitaris que la beuen i els fa esclatar quan en prenen massa, fins a la delirant història d'un dofí assassí que s'acarnissa amb les parelles que fan footing per la platja. En el camí, hi trobarem infiltrats, traïcions, morts estúpides, ninjes, més morts estúpides, tirotejos, perruques impossibles, tickets de loteria que serveixen per pagar rescats, encara més morts estúpides, ulleres de sol amunt, ulleres de sol avall i cameos a cada episodi.

NTSF:SD:SUV:: és una xuminada que va néixer a internet i es nota. Però potser per això mateix també és d'agrair trobar-se una sèrie amb què et pots pixar de riure (i jo m'hi trenco), els episodis de la qual siguin tan curts que els puguis veure en qualsevol moment.

Heu d'anar amb cura, però. NTSF:SD:SUV:: desmonta qualsevol visionat posterior de les sèries que parodia. Us asseguro que no tornareu a veure cap d'elles sense imaginar-vos a Trent Hauser cridant histèric No tinc temps per no tenir temps!.  


dissabte, de gener 21, 2012

divendres, de gener 20, 2012

La Zona Merda

Ara que els ajuntaments van escurats, després de recaptar per la Zona Blava i la Zona Verda, arriba la Zona Merda. Per una mica més d'una unça de coure l'hora, els pidolaires poden estacionar els seus carrets a les zones habilitades. Atenció, que el coure és la divisa del segle XXI.

dijous, de gener 12, 2012

Els assassinats invisibles



És un tema molt seriós, i no entenc per què els mitjans de comunicació no hi dediquen més minuts. O pàgines. O links. O el que sigui que dediquin a l'actualitat els mitjans de comunicació.

Cada dia, el Dr. Black del Cluedo és assassinat milers de vegades sense que a ningú sembli importar-li.
Vosaltres direu: i les fitxes del parxís què?

Sí, clar, però són fitxes de parxís. No tenen ànima, ni són antropomorfes. Com a molt tenen la forma dels barrufets i són de quatre colors diferents. Quan veus un barrufet groc sembla que tingui hepatitis, pobrissó. Però són bestioles creades en laboratori, com ja ho va demostrar Gargamel en fabricar una barrufeta. No compten.

Però el Dr. Black del Cluedo. Qui fa el dol per ell? L'assassinen sistemàticament i l'únic que ens preocupa són els seus putos convidats. Uns convidats que denoten una gran vida social del Dr. Black, amb una xarxa de relacions d'allò més ampla (militars, metges i prostitutes). Però poc més en sabem d'ell perquè no ens importa. 

Només ens obsessiona el fet de matar-lo una i una altra vegada, com Sísif i el pedrusco. La mort per la mort, l'assassinat per l'assassinat, amb totes les permutacions possibles.

Ens fascina l'arma de la mort, que si un canelobre, una soga o una pistola. Ens atrau el saber l'habitació de la mansió on l'han occit.



Però i ell?

Per què no l'escoltem una mica abans de començar la partida? Per què no ens interessem en els seus gustos, en les seves fòbies, en els seus problemes i il·lusions a la vida? Per què ha de morir sempre ell i no, per exemple, el Coronel Mustard? O Miss Scarlett? 

Segur que si, abans desplegar el taulell del Cluedo paressim uns minuts per xerrar amb el Dr. Black ens estalviaríem molts assassinats. Segur que, fins i tot, guanyaríem un amic.

I el convidaríem a casa (al nostre piset, que no es pot ni comparar amb el seu casalot) a fer unes partides al joc de l'oca. Amb una oca de veritat, clar, perquè aquestes, com els barrufets, tampoc tenen ànima.


PS. La imatge del Doctor Black (a internet no n'hi ha gaires) l'he tret d'aquí: Emma J. Creations 

dimecres, de gener 11, 2012

Fetitxisme musical

Per què, si als noranta Juliette Lewis no m'agradava gens, ara trobo que aquest video té molt morbo?