divendres, març 23, 2012

Incendis, de Wajdi Mouawad



Totes les crítiques són unànimes. El boca orella corre com la pòlvora. Arreu llegeixo: Incendis s'ha de veure.
I tenen raó.
Però.

Aneu-hi preparats, no feu com jo.

La sessió comença a les sis de la tarda de diumenge. D'acord, ens dóna temps de quedar amb uns amics per dinar al Mam i Teca, fer-la petar i riure. Riure molt. Les copes de vi que es van buidant. Nosaltres estem al costat del teatre, i hi arribarem justos perquè la sobretaula s'allarga, però un dels amics ja es perd la primera sessió de l Phenomena (La Princesa Prometida, però tant li fa, ell vol veure Els Goonies després).

Les 17:45, correm cap al Romea. Agafem les entrades i seiem.

Comença la funció. La frenada és espectacular. Com una d'aquestes saunes finlandeses que passes de l'escalfor a la neu. Crec que els cervell ens derrapa i tot.

Ens trobem davant d'un drama, què dic un drama, una tragèdia que anirà creixent a mida que passi l'obra. Un notari llegeix els testament d'una dona i els passa dos sobres a als dos fills bessons. Els diu que el seu pare encara és viu i que tenen un germà que no coneixen. I que els han de trobar.

A partir d'aquí, la recerca dels orígens, un descens a l'infern de la guerra on l'odi i l'amor es barregen com aqüarel·les.

No explicaré gaire més. Cal que la veieu (el següent video conté spòilers).


A nosaltres ens va costar molt entrar-hi. Potser el primer acte (d'hora i mitja, aviso, amb intermedi de 15 minuts i un altre segon acte d'hora i mitja de nou) se'ns va fer feixuc perquè venim d'un ambient de hihihaha que no hi encaixava. Potser el llenguatge massa poètic, massa elevat d'aquesta presentació de personatges em va treure de l'obra (si hi vaig arribar a entrar). Ho veia tot molt artificiós i lluitava contra les meves pròpies expectatives.

Els actors, sensacionals, els recursos narratius, l'escenografia, tot plegat funcionava de conya. Però tenia la sensació que m'esperava molt més. O m'esperava una altra cosa.

Afortunadament, els quinze minuts de descans van servir per poder respirar i centrar-nos en l'obra. I la cosa va millorar molt. Però molt, molt.

No sé si va ser perquè nosaltres ens havíem aserenat o perquè Incendis entra en una espiral que t'arrosega de forma inevitable, però el segon acte és frapant. A més, s'hi introdueix la banda sonora d'una manera molt més intensa que en el primer, tant pel que fa al protagonisme de La Dona que Canta com per als temes escollits. Així, sonen The Police o Supertramp en moments de màxima tensió (l'escena del franctirator), però per sobre de tot apareix el gran encert musical que és l'utilització del No Surprises de Radiohead en els moments clau. Aquí em van guanyar.

Molt més cinematogràfic que el primer acte, el fet que les històries vagin encaixant i conflueixin en un final de traca és el que fa que surtis del teatre amb la sensació d'haver presenciat una gran tragèdia clàssica. 

Que no és poc.  

3 comentaris:

juanra ha dit...

Gran pel·lícula els Goonies.

Pons ha dit...

gairebé em convences, però no...

penyabogarde ha dit...

gràcies al Josep anem per aquí i ens topem amb aquest blog ben trabat i que seguirem....a veure si deixes alguna petjada a la penya bogarde...gràcies.