divendres, de març 23, 2012

Incendis, de Wajdi Mouawad



Totes les crítiques són unànimes. El boca orella corre com la pòlvora. Arreu llegeixo: Incendis s'ha de veure.
I tenen raó.
Però.

Aneu-hi preparats, no feu com jo.

La sessió comença a les sis de la tarda de diumenge. D'acord, ens dóna temps de quedar amb uns amics per dinar al Mam i Teca, fer-la petar i riure. Riure molt. Les copes de vi que es van buidant. Nosaltres estem al costat del teatre, i hi arribarem justos perquè la sobretaula s'allarga, però un dels amics ja es perd la primera sessió de l Phenomena (La Princesa Prometida, però tant li fa, ell vol veure Els Goonies després).

Les 17:45, correm cap al Romea. Agafem les entrades i seiem.

Comença la funció. La frenada és espectacular. Com una d'aquestes saunes finlandeses que passes de l'escalfor a la neu. Crec que els cervell ens derrapa i tot.

Ens trobem davant d'un drama, què dic un drama, una tragèdia que anirà creixent a mida que passi l'obra. Un notari llegeix els testament d'una dona i els passa dos sobres a als dos fills bessons. Els diu que el seu pare encara és viu i que tenen un germà que no coneixen. I que els han de trobar.

A partir d'aquí, la recerca dels orígens, un descens a l'infern de la guerra on l'odi i l'amor es barregen com aqüarel·les.

No explicaré gaire més. Cal que la veieu (el següent video conté spòilers).


A nosaltres ens va costar molt entrar-hi. Potser el primer acte (d'hora i mitja, aviso, amb intermedi de 15 minuts i un altre segon acte d'hora i mitja de nou) se'ns va fer feixuc perquè venim d'un ambient de hihihaha que no hi encaixava. Potser el llenguatge massa poètic, massa elevat d'aquesta presentació de personatges em va treure de l'obra (si hi vaig arribar a entrar). Ho veia tot molt artificiós i lluitava contra les meves pròpies expectatives.

Els actors, sensacionals, els recursos narratius, l'escenografia, tot plegat funcionava de conya. Però tenia la sensació que m'esperava molt més. O m'esperava una altra cosa.

Afortunadament, els quinze minuts de descans van servir per poder respirar i centrar-nos en l'obra. I la cosa va millorar molt. Però molt, molt.

No sé si va ser perquè nosaltres ens havíem aserenat o perquè Incendis entra en una espiral que t'arrosega de forma inevitable, però el segon acte és frapant. A més, s'hi introdueix la banda sonora d'una manera molt més intensa que en el primer, tant pel que fa al protagonisme de La Dona que Canta com per als temes escollits. Així, sonen The Police o Supertramp en moments de màxima tensió (l'escena del franctirator), però per sobre de tot apareix el gran encert musical que és l'utilització del No Surprises de Radiohead en els moments clau. Aquí em van guanyar.

Molt més cinematogràfic que el primer acte, el fet que les històries vagin encaixant i conflueixin en un final de traca és el que fa que surtis del teatre amb la sensació d'haver presenciat una gran tragèdia clàssica. 

Que no és poc.  

dilluns, de març 19, 2012

Jon Spencer Blues Explosion, Live at Bikini 17/03/2012



Fa molts anys que em vaig quedar amb les ganes de veure la mítica actuació dels JSBE a Bikini. Havia llegit crítiques que parlaven de foc en estat pur, de guitarreig sobre la barra de Bikini, d'èxtasi rocker.
Si bé es nota que ha passat el temps per a Jon Spencer i els seus (jo tampoc no sóc el mateix que aguantava tota la nit de festa), el directe dels americans és un xut d'adrenalina als peus, un impacte auditiu en tota regla. Aquí us en deixo tres mostres: Chicken Dog, 2kinda love i els bisos amb la combinació de Wail i She said (amb prou feines esboçada).



Un gran descobriment van ser els teloners, Mächo, el grup de Ramon Faura que practica un garatge d'allò més revitalitzant. Amb vosaltres, Rata.

dimarts, de març 13, 2012

NTSF:SD:SUV::

Recordeu la fabulosa Garth Marenghi's Dark Place

Per si us fa mandra clicar el link, us diré que era una sèrie d'una sola temporada que parodiava tots els clixés de les sèries dels 80. Tots. Però amb les seves pròpies armes, des de les seves entranyes, amb els mateixos mecanismes narratius. Una obra mestra de la comèdia.

Aquella era anglesa, i ara n'acabo de descobrir una d'americana que parodia el gèner d'action thriller dels darrers anys. Una barreja que va de 24 (sobretot de 24) a CSI, NCIS o Bones, passant fins i tot per Minority Report i Medium.

La sèrie, si bé no és tan rodona com DarkPlace, és força divertida. Perquè a més és curta. Cada episodi no sobrepassa dels 15 minuts de durada, i les trames argumentals són d'allò més delirants.

I ara ja em perdonareu que no hagi dit el títol abans, tot i que encapçala el blog:

National Terrorism Strike Force: San Diego: Sport Utility Vehicle: :




També coneguda com a 


L'arc argumental és senzill:

La Unitat Antiterrorista de San Diego, comandat per Kove (una dona gran amb un tapat a l'ull i de caràcter irascible), ha de combatre tots els perills que amenacen la seguretat dels Estats Units. El líder carismàtic, el Jack Bauer/Horatio, n'és l'exmarit Trent Hauser, un paio astut a qui no li costa gens disparar la seva arma contra qui calgui. L'acompanyen Alphonse (el negre lleial), Piper Ferguson (la noia amb caràcter per alhora innocent), Sam (el geek que no pot faltar), SAM (un robot) i la forense rossa i ben formada Jessie Nichols (que no és ni més ni menys que Rebecca Romjin).

Els perills van des d'una beguda mortal, anomenada Cabeza Demente, que torna borratxos de per vida als universitaris que la beuen i els fa esclatar quan en prenen massa, fins a la delirant història d'un dofí assassí que s'acarnissa amb les parelles que fan footing per la platja. En el camí, hi trobarem infiltrats, traïcions, morts estúpides, ninjes, més morts estúpides, tirotejos, perruques impossibles, tickets de loteria que serveixen per pagar rescats, encara més morts estúpides, ulleres de sol amunt, ulleres de sol avall i cameos a cada episodi.

NTSF:SD:SUV:: és una xuminada que va néixer a internet i es nota. Però potser per això mateix també és d'agrair trobar-se una sèrie amb què et pots pixar de riure (i jo m'hi trenco), els episodis de la qual siguin tan curts que els puguis veure en qualsevol moment.

Heu d'anar amb cura, però. NTSF:SD:SUV:: desmonta qualsevol visionat posterior de les sèries que parodia. Us asseguro que no tornareu a veure cap d'elles sense imaginar-vos a Trent Hauser cridant histèric No tinc temps per no tenir temps!.