dijous, d’agost 09, 2012

Ficció televisiva

L'edat d'or de les sèries de televisió, en diuen.

Ens creiem molt llestos perquè ens agrada The Wire, Breaking bad i Juego de Tronos. Sèries que fan avergonyir-se a més d'un productor de Hollywood.
Però hi va haver un temps en què les sèries eren molt més desenfadades. Sèries que vivien per sobre de les seves possibilitats. Sèries que no tenien escrúpols a l'hora de fer girs argumentals inesperats per quadrar agendes o acomiadar actors.

Qui més qui menys recorda la mort de Bobby Ewing, en slow mo.

I com no, Bobby Ewing resurrected a la dutxa, tot plegat un malson. Un malson de dues temporades. Se n'han fet paròdies, d'aquella escena, la de Padre de Família segurament la millor (no l'he trobat al youtube).

Però potser no teniu tant a la memòria el cliffhanger de Dinastia. Aquí us deixo la boda moldava.



Pel que es rumoreja, era final de temporada i els actors encara no sabien si seguirien o no. Els productors van dir-los que, en el tiroteig, es llencessin a terra. Aleshores passarien amb un cubell ple de sang (de sang de mentida, s'entén) i els esquitxarien. Aquells que rebessin un bon doll, no continuaven la temporada següent. Més o menys com la reforma laboral de Rajoy, però de fa trenta anys.


Encara que el meu favorit és el final de The Colbys. El personatge de Fallon acabava contracte i se l'havien de petar. Òbviament, matar-lo era massa senzill.

Així que van fer AIXÒ.

Al cap d'un temps, Fallon tornaria a la sèrie, com si res no hagués passat.

Fuck yeah, Aaron Spelling.

Que n'aprenguin.

PS. Gràcies a Miguel Ibáñez pel descobriment.

divendres, d’agost 03, 2012