Ronya Mortis

Això és el que passa quan fitxes criatures de l'Avern

2012-01-21T00:27:00.000-08:00

Si ja es veia a venir que, amb Chtulu jugant de Leviathan, tard o d'hora algú prendria mal.

La Zona Merda

2012-01-20T04:07:00.001-08:00

Ara que els ajuntaments van escurats, després de recaptar per la Zona Blava i la Zona Verda, arriba la Zona Merda. Per una mica més d'una unça de coure l'hora, els pidolaires poden estacionar els seus carrets a les zones habilitades. Atenció, que el coure és la divisa del segle XXI.

Els assassinats invisibles

2012-01-12T08:29:00.000-08:00

És un tema molt seriós, i no entenc per què els mitjans de comunicació no hi dediquen més minuts. O pàgines. O links. O el que sigui que dediquin a l'actualitat els mitjans de comunicació.

Cada dia, el Dr. Black del Cluedo és assassinat milers de vegades sense que a ningú sembli importar-li.

Vosaltres direu: i les fitxes del parxís què?

Sí, clar, però són fitxes de parxís. No tenen ànima, ni són antropomorfes. Com a molt tenen la forma dels barrufets i són de quatre colors diferents. Quan veus un barrufet groc sembla que tingui hepatitis, pobrissó. Però són bestioles creades en laboratori, com ja ho va demostrar Gargamel en fabricar una barrufeta. No compten.

Però el Dr. Black del Cluedo. Qui fa el dol per ell? L'assassinen sistemàticament i l'únic que ens preocupa són els seus putos convidats. Uns convidats que denoten una gran vida social del Dr. Black, amb una xarxa de relacions d'allò més ampla (militars, metges i prostitutes). Però poc més en sabem d'ell perquè no ens importa.

Només ens obsessiona el fet de matar-lo una i una altra vegada, com Sísif i el pedrusco. La mort per la mort, l'assassinat per l'assassinat, amb totes les permutacions possibles.

Ens fascina l'arma de la mort, que si un canelobre, una soga o una pistola. Ens atrau el saber l'habitació de la mansió on l'han occit.

Però i ell?

Per què no l'escoltem una mica abans de començar la partida? Per què no ens interessem en els seus gustos, en les seves fòbies, en els seus problemes i il·lusions a la vida? Per què ha de morir sempre ell i no, per exemple, el Coronel Mustard? O Miss Scarlett?

Segur que si, abans desplegar el taulell del Cluedo paressim uns minuts per xerrar amb el Dr. Black ens estalviaríem molts assassinats. Segur que, fins i tot, guanyaríem un amic.

I el convidaríem a casa (al nostre piset, que no es pot ni comparar amb el seu casalot) a fer unes partides al joc de l'oca. Amb una oca de veritat, clar, perquè aquestes, com els barrufets, tampoc tenen ànima.

PS. La imatge del Doctor Black (a internet no n'hi ha gaires) l'he tret d'aquí: Emma J. Creations

Fetitxisme musical

2012-01-11T11:10:00.000-08:00

Per què, si als noranta Juliette Lewis no m'agradava gens, ara trobo que aquest video té molt morbo?

Uns super triste historia de amor verdadero, de Gary Shteyngart

2011-12-24T05:05:00.000-08:00

Demanava per Twitter novel·les que em fessin riure. Porto una temporada dolenta i volia alguna cosa distreta, àgil, fresca i divertida.

Així va aparèixer Una super triste historia de amor verdadero. Hauria d'haver sospitat del "super triste" del títol. Perquè no es precissament divertida.

Tot i així no la vaig poder deixar anar. Malgrat les seves vora de 400 pàgines de nihilisme jueu apocalíptic.

Una simple historia d'amor entre un home gran (a punt d'arribar als 40 anys i una joveneta que no vol créixer (24), en uns Estats Units en decadència, en guerra amb Venezuela, a punt de ser comprats per la Xina i on tot és quantificable i públic (des dels teus ingressos fins a la follabilitat). Ell, jueu fill d'immigrant russos; ella, coreana amb problemes familiars.

La descripció d'aquest futur (que ens podem trobar demà mateix) és força vívida. La dictadura dels appärati, una espècie d'iPhones que tothom té i pels quals passa tota comunicació humana deixa poc marge a una història d'amor tradicional. Però aquesta acaba florint entre els dos protagonistes. Amb tot el que una història d'amor (veritable) té de bo i de dolent.

I aquí ve la part que més m'ha agradat de la novel·la (una novel·la que pel meu gust s'allarga un pèl massa innecessàriament per causa de les disgressions del protagonista masculí): ella, Eunice Park.

I dic que m'ha agradat per no dir que no la suporto. Se m'ha fet tan viva, amb els seus dubtes, dèries i capritxos que he acabat odiant-la. Com si existís. Que crec que és el millor que es pot dir d'una novel·la. És una filla de puta, l'Eunice. 400 pàgines viscudes amb una cabrona. Això sí que és super trist.

PS. El Gary Stheyngart aquest escriu de putíssima mare, amb un ventall de registres literaris impressionant i un do per a la fluïdessa en la narració malgrat l'ultradetallisme que és envejable.

Més PS. Cal destacar la laboriosa traducció de Ramón de España, adaptant un lèxic riquíssim i ple de neologismes al castellà.

Sil·logisme victorià

2011-11-14T07:24:00.001-08:00

Pedro Guerra s'assembla cada dia més a una majordona victoriana.

Pedro Guerra s'assembla a Maruja Torres.

Mary Reilly és una majordona victoriana.

Per tant, Mary Reilly s'assembla a Maruja Torres.

En la pel·lícula homonònima, Mary Reilly va ser interpretada per Julia Roberts.

Ergo Julia Roberts interpretaria a Maruja Torres en el seu biopic.

Amb banda sonora de Pedro Guerra, és clar.

PS. Pel mateix raonament, a la versió nostrada de Pretty woman (La bella pubilla), Maruja Torres podria interpretar el paper principal.

HHhH, de Laurent Binet

2011-11-10T09:42:00.000-08:00

Novel·la mirall per a tot aquell qui escriu, HHhH ha significat un carrussel de sensacions durant la seva lectura.

Coneixia l'atemptat contra Heydrich a Praga, un dels moments més crucials de la Segona Guerra Mundial.

De fet, Reinhard Heydrich apareixia com un dels personatges de Montecristo (la meva primera novel·la), per tota l'aura que tenia de nazi plusquamperfecte. Fins i tot havia arribat a escriure una escena on apareixien els membres de la Resistència que van atemptar contra ell (però es va eliminar de l'edició final, perquè allargava la novel·la).

Així que Heydrich i la WWII sempre m'han cridat l'atenció, tant com a escriptor com a lector.

Quan llegeixo en un diari que Laurent Binet va guanyar el Goncourt a la primera novel·la amb aquesta obra, em va faltar el temps per saltar-hi al damunt.

Amb por.

Perquè tenia la impressió que em trobaria amb un Soldados de Salamina 2.

I és que HHhH no només reconstrueix l'atemptat, sinó la recerca de documentació i procés d'escriptura obsessiu per part de l'autor.

Afortunadament, la novel·la queda molt lluny de l'obra de Cercas i molt més a prop d'un making off fabulós, tot un taller literari de pors i eufòries d'algú que s'enfronta a la història i que vol escriure-la.

Reconec que, al principi, em costava empatitzar amb Laurent Binet. Tant escrupulós, tant compulsiu amb l'exactitud dels detalls. Venien ganes d'etzibar-li un espavila, nano! Però al mateix temps m'agradava veure que té els mateixos dubtes que jo davant de la reconstrucció històrica i la forma en què la novel·la ocupa la seva ment vint-i-quatre hores al dia.

Així, a mida que Binet fa un perfil perfecte de Reinhard Heydrich, el contextualitza en el Tercer Reich i explica tots els factors que van dur a l'atemptat, també l'acompanyem a ell en el temps que li va portar escriure HHhH, i som testimonis de ruptures sentimentals, fílies i fòbies i d'altres afers íntims de l'escriptor.

La novel·la (si es pot dir així) va agafant cos en capítols breus i d'un ritme endimoniat. És impossible deixar de llegir-la. Enganxa de mala manera. I, a més, es va transformant en una història clàssica (però sense ser clàssica) d'espies a la Segona Guerra Mundial.

Binet fa reviure la Praga dels anys 30 i 40 amb una nitidesa diàfana. Ens fa passejar per carrers engalanats amb les banderes nazis, fins a poder distingir la brutícia que s'amuntega a les finestres de les cases on s'amaguen els "herois/resistents" txecoslovacs.

La part de l'atemptat és té reminiscències a l'Atraco Perfecto de Kubrick (barrejat amb totes aquelles pel·lícules com El Desafío de las Águilas o Los Cañones de Navarone) i la novel·la no acaba aquí, no. Encara té tot una part final (que no revelaré) emotivíssima, fins i tot per als qui ja coneixíem la història.

HHhH funciona a tantes capes, i tant bé, que només puc recomanar-la enfervoridament.

www.btvnoticies.cat

Brañaganda, de David Monteagudo

2011-11-03T02:57:00.000-07:00

Potser per la seva voluntat d'enfocar el fantastique des d'una òptica més costumista, vaig decidir donar a David Monteagudo una segona oportunitat.

La primera, Fin, no havia passat l'examen. Marcos Montes no em venia de gust (flairava a Sexto Sentido des del moment en què vaig sentir a parlar de la trama) i ara, amb Brañaganda, m'havia picat la curiositat.

Al cap i a la fi, una història d'homes llop (lobishome, com repeteix una i una altra vegada a la novel·la) ambientada a la galícia rural de postguerra podia tenir el seu punt.

Doncs no.

Ras i curt: no m'ha agradat.

Diu Monteagudo que aquesta és la primera novel·la que va escriure després d'intentar fer una espècie d'autobiografia extensíssima.

Es nota: no hi ha cap coherència interna en el text, la història avança a trompicons i el ritme és tan irregular que les frenades estan a punt de provocar fuetades cervicals a la retina del lector. Les descripcions tornen a ser com les de Fin: egebèiques; llargues parrafades sobre l'efecte de la llum del sol sobre la neu o el color de les fulles dels arbres.

I el que és pitjor: la història de l'home llop és una anècdota.

La novel·la de Monteagudo gira al voltant d'una família en un poblet de Galícia, que de vegades sent a parlar d'atacs d'un home llop. De fet, el capítol més trepidant de les 130 primeres pàgines se'l passen munyint una vaca.

No és fins a la segona meitat de la novel·la que no agafa més protagonisme la cacera del lobishome. Però no hi ha cap mena de tensió. No hi ha suspens. No hi ha terror. Que potser és problema meu, perquè és el que buscava. A més, enmig del que semblaria el clímax final, el que hauria de ser un crescendo es converteix en un diàleg entre pare i fill sobre el plaer de la lectura, absolutament fora de lloc.

I el final. Realment, Monteagudo s'ha convertit en un referent pels seus finals. Sorprenen, no hi ha cap dubte. Però les sorpreses no són necessàriament positives, sempre. Si bé no és tan escandalós com el de Fin, la resolució de Brañaganda deixa una mica el pòsit de pressa de pèl.

Vaja, que si voleu homes llop més enllà de Paul Naschy, revisiteu Romasanta de Paco Plaza o llegiu-vos Ullals de Salvador Macip.

Revividos, de Ralph Barby

2011-10-31T01:11:00.000-07:00

Nit de Tots Sants.

Voleu lectura terrorífica i directa a la vena? Voleu mites ancestrals, cases encantades, assassins del més enllà, malediccions demoníaques, decapitacions i noies que criden de terror?

Aleshores acosteu-vos a la novíssima i excel·lent col·lecció de Pulp Ficción, publicacions mensuals a 3,50€ en temps de crisi, que reediten les obre de l'autor espanyol Ralph Barby.

Tota una sorpresa, molt agradable (i esgarrifosa), Revividos va al gra, la història no se'n va per les branques: un grup de coneguts reunits en una mansió vienesa decideixen fer un vol nocturn. Una tempesta elèctrica els sorprèn i aterren enmig d'un desert. Aleshores començaran a morir per causes que no desvelaré aquí, però que puc dir que molen. I molen molt.

En la línea de l'Evil Dead de Raimi (però anterior) o de les peli de fantasmes de William Castle, Revividos es llegeix en una tarda i deixa bon regust de cervell durant un temps.

Molt, molt recomanable. Ja tinc ganes de seguir amb la col·lecció.

Bona castanyada!

Los Miserables

2011-10-03T03:03:00.000-07:00

De vegades no hi ha prou paraules per descriure emocions. De vegades s'ha de recórrer a la música, un pas més enllà, un llenguatge que travessa la pell, els músculs, les vísceres i s'endinsa en l'ànima com un punyal.

De vegades el cor lluita per sortir-se del pit, els llacrimals entren en alerta, l'espinada es glaça i només pots creuar una mirada còmplice amb la teva parella, asseguda a la butaca del costat, tots dos experimentant el mateix, eixamplant la vida, ebris d'un sentiment meravellós.

No us parlaré de Los Miserables. No a aquestes alçades.

Tot el que podria dir seria una pura anècdota. Les portentoses interpretacions de Gerónimo Rauch i Ignasi Vidal (i de la resta del repartiment, sense excepcions), el joc màgic d'il·luminacions, la música corprenedora amb temes mítics (mitiquíssims), l'escenari mutant i es-pec-ta-cu-lar, el ritme imparable de l'obra o la direcció de Víctor Conde. Tot surt a la perfecció. Però no ho faré.

No hi ha paraules. Només música. I la sensació d'haver viscut tota una altra vida en les tres hores que somies un somni.

I l'endemà sortirà el sol.

Superherois de zona 2

2011-09-22T10:49:00.000-07:00

Miro DVDs a l'Hipercor. Com que allà no en compra ningú, acostumen a tenir tot de pel·lícules descatalogades o direct to chino. Veig una portada cridanera, colors llampants, d'aquestes que atrauen als nadons, a les abelles i a mi.

Donald Sutherland i Karen Allen. Pel·lícula d'atracaments. Perfecte. Ja tinc un DVD que portar-me a la caixa per veure aquesta nit. A més, ni sabia que existia.

Un hombre, una mujer, un banco.

Anem a veure de què va. Llegim l'argument.

clic per ampliar, que se us ha d'explicar tot

S'ha de ser inútil per copypastejar la primera crítica de la pel·lícula que et trobes per internet, sense ni tan sols llegir-la.

O això, o encara podem tenir esperança en la raça humana. Encara hi ha gent de bona voluntat disposada a aconsellar-nos que no ens gastem els quartos en productes mediocres. Que estem en crisi. Que la pel·li és una merda i ho sap, i es veu en el deute moral de dir-nos-ho.

Petits superherois desenvolupant una tasca anònima darrere de la taula del seu despatx. Segurament amb un editor d'imatges deplorable (si ens hem de guiar pels filtres emprats en la caràtula), lluitant contra el mal gust i en pro de l'honestedat. Col·locant-se la seva capa fet a base de retalls de La Vanguardia (el diari Ara només dóna per confeccionar a la màscara, encara), veient les pel·lícules de principi a fi per donar la seva opinió més sincera i estalviar-nos un disgust als qui ens encara anem a les botigues a comprar devedés a les botigues. A nosaltres, als nadons, i a les abelles, per descomptat.

O potser és que ni s'ho van mirar. Però no, no. Veig molt més factible la teoria rousseauniana del superheroi de zona 2.

PS. La ressenya la van treure de Fotogramas, segurament el mateix paio que hi escriu un comentari absolutament desubicat. Llegiu-lo!

Pegados, el Musical. Dirigida per Víctor Conde

2011-09-19T02:43:00.000-07:00

Aplaudir, aplaudir i aplaudir.

És el que em venia de gust a cada cançó, a cada diàleg, a cada numeret del musical Pegados, les dues hores que dura.

Quin tip de riure.

Dia de l'estrena. Cares conegudes. Àdam Martín, Manu Guix, Albert Espinosa, Guillem Clua o Llúcia Ramis, per exemple. Rotllanes a la cua, fent-la petar. Qui més qui menys ha vist l'obra ja a Madrid. També en són uns quants els que han vist Los Miserables a Londres.

Jo, ni l'una ni l'altra.

Pel que em diuen, Pegados fa riure molt. Ja m'anirà bé, perquè porto uns dies fatal, de nervis, estrés i hipocondries diverses.

I arriben els protagonistes en ambulància. Escàndol a la Rambla, davant del Capitol. Un noi i una noia enganxats en postura de còpula entren corrent al teatre. Víctor Conde, el director, els assenyala el camí.

L'escenari és un box d'urgències d'un hospital qualsevol. Podria ser el de "Deja la sangre correr" o el de "Scrubs"m tranquil·lament.

La infermera dóna les instruccions al públic i posa en situació. Comença l'obra.

I dues hores de riure a cor què vols.

Pegados comença com una comèdia gamberra, plena de diàlegs molt francs, directes i amb un llenguatge al qual no està acostumat al teatre. Ni a El Molino. Molta polla, molt follar. Tems que la cosa se'ls desmadri, que no vulguin fer un cacaculopedopis. Però tot està controlat. El que podria semblar provocació és una forma d'introduir-nos en la història d'aquesta parella que, cavalcant, cavalcant, han acabat enganxats en un box d'hospital. Una parella que no es coneixia de res i que no té res en comú.

I aleshores Pegados juga una de les seves grans cartes: l'autoparòdia. Agafa tots els clixés dels musicals i els posa al seu servei. Se'n fot de si mateix, i alhora mostra respecte cap al gènere, seguint-ne les convencions. L'obra va creixent mica a mica, gairebé sense adonar-nos, amb diàlegs hilarants i una progressió dramàtica que, tot i ser previsible (a consciència), resulta del tot satisfactòria.

Els actors estan fantàstics. Que Ferran González sigui, a més del protagonista, l'autor del text, les lletres i la música, diu molt de la implicació personal que hi ha en l'obra. El seu registre de veu, a més, és espectacular. Està avesat en musicals de Disney, i això es nota. Dóna un punt de tendresa al seu personatge que fa el contrapunt necessari per a l'escepticisme fresc de Xènia Reguant, parella perfecta que il·lumina l'escenari amb la seva presència. El doctor interpretat per Joan-Miquel Pérez (que alhora fa les funcions de pianista de l'espectacle) brilla en el seu acompanyament de la història, i Isa Mateu salpebra l'acció amb encertats tocs de surrealisme que descol·loquen l'espectador (i demostra que té un portent de veu).

No vull dir gaire més sobre les cançons ni el desenvolupament de la relació entre els dos enganxats, però sí vull insistir en que hi aneu, ja. L'ovació final va ser de traca. I a mi encara em fa mal la mandíbula de riure, i tinc els palmells de les mans en carn viva d'aplaudir.

Pegados, de Víctor Conde, us deixarà enganxats al seient.

A peu per Mordor, de Josep Maria Espinàs

2011-09-05T06:21:00.000-07:00

Josep Maria Espinàs ha caminat arreu del món. En el seu darrer viatge, l'insigne escriptor visita Mordor. D'Isenmouthe al llac Nurnen, l'Espinàs xerrarà amb els orcs de Barad Dur i fumarà en pipa dalt de tot del Mont del Destí.A peu per Mordor, ben aviat a totes les llibreries.

Esperanza Aguirre és El Protegido

2011-08-12T03:33:00.000-07:00

Accidents de trànsit, malalties greus, caigudes en helicòpter, atemptats terroristes... quantes proves més volem?

Padres, hijos y primates, de Jon Bilbao.

2011-08-01T03:09:00.000-07:00

Paco Plaza recomanava fa poc per twitter llegir a l'escriptor Jon Bilbao.

Vaig buscar i vaig comprar la seva darrera novel·la, Padres, hijos y primates.

Després de llegir-la, sé que correré a devorar El Hermano de las moscas, Como una historia de terror i Bajo el influjo del cometa.

Perquè Jon Bilbao és un narrador com els que a mi m'agraden: contundent, gens artificiós i molt visual.

Què explica Padres, hijos y primates?

Un viatge a Mèxic per assistir a una boda. Un huracà. Tres personatges reclosos. Fantasmes del passat. Un visitant misteriós. Un ximpancé.

Amb poc més de quatre personatges, Jon Bilbao aconsegueix bastir una història aparentment senzilla i carregar-la de tensió fins arribar a un extrem insostenible. Físicament i psicològica. Personatges plens de frustracions que van acumulant energia durant tot el relat i que saps que han de rebentar d'un moment a un altre. Bilbao dosifica aquesta violència i juga amb un crescendo fins que el lector no pot més: necessita que esclati tot d'una vegada. I aleshores Bilbao no decep gens ni mica.

A mig camí entre Peckimpah, el primer Tarantino i un episodi de L'hora d'Alfred Hitchcock, Padres, hijos y primates es llegeix en un tres i no res. No hi ha palla, però la novel·la sembla a punt de cremar com si fos un paller xopat de benzina.

Com a petita màcula, només m'ha semblat que l'epíleg no està a l'alçada de la resta de la novel·la, que es podria haver arrodonit un pèl més. Però és un detall insignificant davant d'una de les històries (i dels escriptors) que més m'ha excitat últimament.

El que deia, surto a comprar-me la resta de la seva bibliografia.

Sigueu bons.

La línea del desierto, d'Elisabet Riera

2011-07-29T03:37:00.000-07:00

Hi ha indrets que ens fascinen. Pel que tenen d'evocador, pel que hi ha de misteriós en ells.

El desert és un d'ells.

I el desert és el que m'ha connectat amb aquesta primera novel·la (o realitat ficcionada, o no-ficció, o com es vulgui definir) d'Elisabet Riera.

Riera troba una fotografia del capità Joseph Roig, l'home que va obrir la línea aèria entre Toulousse i Dakar per al transport de correu. La mateixa per on volaria Antoine de Saint-Exupéry. Decideix saber més d'ell i troba que tota la informació desapareix un cop es realitza el primer vol. Vol en què no participa.

L'autora comença a buscar informació sobre el capità, un home a qui la història sembla haver oblidat. I s'obsessiona en descobrir tot un món ja desaparegut.

Aventurers de principis de segle, pilots intrèpids que es jugaven la vida sobre quatre ferros amb ales, traves burocràtiques, mercats àrabs, pistes d'aterratge improvisades, monarques espanyols mandrosos a l'hora de donar permisos, empresaris sense escrúpols, aviadores de llavis rogencs...

I sempre, sempre, l'ombra del capità perdut al Sàhara, com un fantasma intangible.

Riera estructura La línea del desierto en tres parts, de manera molt similar al Soldados de Salamina de Javier Cercas.

Una primera, La línea, d'investigació. En primera persona, barrejant elements de la seva pròpia biografia amb d'altres ficcionats, Elisabet Riera viatja per mig Europa (i el nord d'Àfrica) a la recerca del capità Roig. Deixa la feina, troba una amant, i s'encaparra en trobar el rastre de l'aviador.
La segona, Misión Roig, reconstrueix els dies que el capità va dedicar a creuar l'Àfrica per aconseguir establir-hi aeròdroms. Ho fa en base a unes memòries del propi Roig (no desvetllaré on les troba, eh!). I analitza les causes que van fer caure'l en desgràcia. Aquesta és la que m'ha fet gaudir més.
La tercera, Raid, torna a tenir l'autora com a protagonista, volant de Toulousse a Dakar com en el vol inaugural, però topant cara a cara amb una realitat oculta. És el nexe entre Joseph Roig i Elisabet Riera, quan el desert els fa obrir els ulls, la comunió entre dues sensibilitats separades per poc menys d'un segle.

La línea del desierto es molt recomanable. Hi ha entusiasme a cada paraula (fins i tot en alguns casos massa, i tens ganes de demanar a l'Elisabet que es contingui una mica l'excitació!), i un ànim inequívoc de voler rescatar aquest aire d'aventures de principis de segle, una mica en l'estil d'Indiana Jones però sense nazis ni relíquies. M'ha encantat aquest afany per viatjar amunt i avall, aquests contrastos fred/calor que resulten de juxtaposar Casablanca i Ginebra, per exemple. I tenia ganes de saber més i més de Roig, d'esbrinar per què va desaparèixer, per què l'han oblidat.

La meva lectura de La línea del desierto ha coincidit amb un viatge a Toulousse (he passat pel costat dels primers aeròdroms de la Latecoere) i a Futuroscope, on vaig veure un curt de Jean-Jacques Annaud sobre l'aeropostale, amb Val Kilmer i Craig Sheffer creuant els Andes en 3D. En tornar a Barcelona, vaig córrer a comprar El petit príncep, que mai havia llegit, i a devorar-lo en una tarda. Que també té collons haver-se llegit el Pilot de guerra, de Saint-Exupéry, i no la seva obra mes universal.

Si he de recriminar alguna cosa a la novel·la d'Elisabet Riera (i és un detall que no fa canviar la meva opinió sobre recomanar-la) és aquest brusc gir final, aquest to que acaba agafant. No per necessari o benintencionat, sinó perquè no el veus venir. Arriba de cop i volta i transforma en part l'esperit de la història fins aquell moment.

Però si us fascinen les històries clàssiques d'aventures, de viatgers en el desert, de tribus nòmades, de personatges carismàtics, de vaixells maleïts, de militars tossuts, de prostíbuls sòrdids, d'avions estavellats, de caravanes de camells... aquesta novel·la us encantarà.

Habladles de batallas, de reyes y elefantes, de Mathias Enard

2011-07-07T23:57:00.000-07:00

Una fugida de Miquel Àngel a Constantinopla per satisfer l'encàrrec del soldà Beyazid (i fer empipar el papa Juli II) és el motor d'aquesta petita (i imprescindible) novel·la.

L'anècdota, la construcció d'un pont que uneixi les dues ribes del riu que travessa la ciutat, Àsia amb Europa. Un projecte faraònic on Leonardo Da Vinci va fallar i on el jove i impetuós Miquel Àngel té el repte de superar-lo.

La novel·la, escrita amb cura, preferint l'evocació a la descripció, és sòlida, corpòria. Funciona com una esculptura del mateix Miquel Àngel, a cops de cisell, contundent. Ens fa una magnífica construcció de la personalitat de l'artista a partir de la seva estada en un món que li és estrany, però que l'atrau i el repel·leix amb igual força.

I a partir d'aquí reflexiona sobre l'art, la inspiració i la influència que l'amor (i l'odi) en la creació. Una història sobre el talent i la recerca d'on brolla (del no-res, de l'observació de més talent, de la fascinació...) i la conseqüència última de qualsevol expressió artística: la immortalitat. I de com la destrucció pot venir del mateix indret.

No ho dubteu ni un moment, aquest estiu. Es llegeix en una tarda, però perdura, com la imatge mítica d'aquestes batalles, reis i elefants.

La preqüel·la de The Wire.

2011-06-25T03:54:00.000-07:00

El títol provisional és "Omar en tiempos revueltos".

Distorsiones, de David Roas

2011-05-25T12:29:00.000-07:00

Seré capaç de tornar a escriure més de 140 caràcters per opinar sobre res?
És la brevetat una virtut o una circumstància?

Vaig veure una entrevista amb David Roas al Pàgina 2, cap a la tardor de l'any passat. Parlava de la seva darrera obra, Distorsiones, i de les influències diverses que l'inspiraven. De Twilight Zone a Edgar Allan Poe.

Així que havia de llegir distorsiones, sí o sí.

El recull d'històries és fantàstic (en tota la seva polisèmia). N'hi ha una primera part de més llargues, amb més voluntat de construir una història, i una segona que dispara cap a l'apunt breu, la sorpresa i l'impacte del moment. Com en tot llibre de relats, el resultat és irregular però notable. El que satisfà, en el meu cas, és la voluntat de gènere, d'escriure quelcom difícil de trobar en aquest país, i de fer-ho amb qualitat.

Ara que ha passat un temps des de la seva lectura (crec que el vaig llegir cap al nadal, així porto el blog de desactualitzat), encara conservo molt vius alguns dels seus contes. Sympathy for the devil, amb el seu joc de supersticions, rols i identitats confuses; i sobretot La casa ciega, que pràcticament obre el recull i que per si sol justificaria pagar-ne el preu. De fet, el relat de La casa ciega em té tant obsessionat com el protagonista del mateix, que observa una masia amb les finestres tapiades en el seu trajecte habitual en l'AVE, i hi fantasieja.

Paga la pena aturar-se una mica més de 140 caràcters per a recomanar Distorsiones. Tot i que es faci tan curt!

PS. Aquesta portada és una meravella.

La nova samarreta marveliana del Barça

2011-05-16T08:23:00.000-07:00

A que així no la veieu tan lletja?

Ultrashow, de Miguel Noguera

2011-05-01T10:35:00.000-07:00

La idea d'un home que surt amb pantalons de pijama, sabatilles d'estar per casa i samarreta del Múrcia, i explica coses.

Projecta dibuixos amb un power point. Beu aigua entre el subjecte i el predicat d'una frase. Gesticula, crida i xiuxiueja. Molt fort. Molt intens.

No fa acudits. Les coses que diu, en principi, no són coses que hagin de fer gràcia. Però aquest home provoca la riallada, la llàgrima i el dolor de mandíbula.

Miguel Noguera sembla descurat, absent, com si no parlés ell, com si fos un ventríloc que s'ha deixat el ninot darrere de les cortines, però que decideix seguir endavant amb la funció. Com un espectacle de teatre negre en què no han apagat els llums.

Idees peregrines: pederastes que desafien l'estadística, carrers amb noms de lògica absurda, portes massa grans, rampes en trens, senyores que queden enganxades en un banc del parc. Steven Seagal com a llavor del crim.

Hi ha altibaixos. Idees que no acaben de quallar i que Noguera es ventila ràpid. Però predominen les bones, les que ens mostren una altra forma d'entendre la realitat, una visió pròpia, diferent i, sobretot, nova.

No havia vist mai a ningú fer el que fa Miguel Noguera. És possible que en surtin imitadors, però dubto que aconsegueixin fer el que fa ell.

Perquè només hi ha una forma de definir-ho. Miguel Noguera fa el que fa Miguel Noguera.

Si en voleu més, Blackie Books ha recopilat unes 300 idees en l'indispensable Ultraviolencia. L'estic llegint i el gaudeixo com pocs. El paladejo. Lee despacio. L e e d e s p a c i o. Val molt la pena. L a p e n a. Així, molt fort, com molt intens.

Mulder i Stalin

2011-04-27T09:29:00.000-07:00

Torno a tenir Photoshop. Ja em sento blogger de nou. Ara amb una mica de temps i recuperarem una mica el Ronya Mortis, que llanguia en un racó, abandonat, gelòs del coi de twitter.

De moment, i per anar obrint boca, un avançament del que serà la sèrie de la temporada:

Mulder i Stalin, Expedient Soviet.

No cal que us digui de què va. Sou prou grandets com per muntar-vos la pel·lícula.

Todo hombre es un minero. Delfín Quishpe does it again.

2011-03-27T00:52:00.000-07:00

-¿Quieres ser número uno, Delfín?

-No, que me pases esas galletas.

Ja el coneixíem per aquell megahit de Torres gemelas sobre l'atemptat de l'11S.

Va tornar amb la megabanda sense nom formada per ell, La Tigresa de Oriente i Wendy Sulca, per cantar a Israel a En tus tierras bailaré. Des de The Band o el Supergrupo de Superlópez que no es veia una cosa així.

Delfín, emprenyat amb Wendy Sulca, la Trigesa i algun altre que passava per allà.

Ara, reprèn l'actualitat (amb un any de delay) i canta als miners xilens que van quedar atrapats durant ja no recordo quants mesos.

Todo hombre es un minero és la nova joia de Delfín Quishpe.

A destacar els següents detalls:

La notable influència de Buried, de Rodrigo Cortés, en la realització. L'ús de l'espai tancat, el pla curt (impostat), la llanterna sobre el cap de Delfín, la sensació d'opressió.
Una melodia al nivell de Depeche Mode. Aquí es nota una evolució en l'estil de Delfín. Ja no és música per a autos de xocs. Ara, com a mínim, ja pot sonar al Tren de la Bruixa o a la nòria (que en català és roda, però si escric roda tothom s'imagina un pneumàtic, i la imatge no s'acaba d'entendre, i comenceu a pensar què haurà volgut dir aquest paio, serà l'autocorrector que li ha fet una mala passada?, i us distraieu. I total, no queden més de dues tonteries).
Por el honor de su trabajo, casi pierde su vida: es un ejemplo para el mundo. Això és el que pensa Delfín Quishpe. Estar a punt de morir a la feina és un model a seguir. Aquesta és la seva filosofia. Però jo encara no he vist que ell la practiqui.
La inclusió de No puede serrrr, com aclucada d'ull a Torres Gemelas, tanca el cercle.

Un home del seu temps. Del seu.

Així que des de Ronya Mortis ens preguntem...

Per a quan una cançó dedicada al Japó?
I quin enfoc donarà?
Caurà més sobre el terratrèmol, el tsunami o el desastre nuclear?
Serà capaç de rimar Fukushima amb mina?
Cantarà també els noms dels herois de la central? Sabrà pronunciar-los?
Tindrà en algun detall de mal gust? Vivia el seu amorsito a Sendai?
L'espero amb delit.

Bé, potser amb delit no, però sí tinc curiositat.

La viva imatge d'un triomfador.

Després de Laura, de Jordi Cabré

2011-03-26T01:50:00.000-07:00

En Salvador és un músic de funerals.En morir en Bernard, amic seu, el millor intèrpret que hagi existit mai de Beethoven, rep la visita de la Laura, la seva esposa. És una dona magnètica, fascinant i alhora perillosa, que li demana rebre classes de piano.En Salvador, casat, amb una vida estable, al principi s'hi oposa. Però acaba quedant enganxat en la teranyina sexual que la Laura ha teixit al seu voltant.A partir d'aquell moment, en Salvador comença a millorar com a músic, agafa fama i prestigi, i intueix que està molt a prop de trobar la melodia perfecta.
Un parell de segles enrere, Beethoven es mor. I amb ell el misteri sobre qui és la seva estimada immortal. I quina relació pot tenir amb una melodia que no va quedar escrita enlloc, però que se sospita que és tan poderosa com per modificar l'ànima de qui l'escolta...

No us la perdeu.

La darrera novel·la de Jordi Cabré (i ja en fa molt de l'anterior, ja en tenia ganes) és un altre encert. Una novel·la que mereixeria estar entre les més venudes d'aquest Sant Jordi, perquè s'ho val.

A nivell argumental, perquè la història fàustica que planteja sempre funciona, i a més està ple de troballes com aquest música de funerals que és un no ningú i que de sobte és el centre d'atenció en el món musical. Pels escenaris vius (vivíssims) de Viena, Nova York o Barcelona, en una espècie de novel·la de James Bond sense agents secrets, però amb secrets sobre la gent. Hi ha moments en què l'obsessió del protagonista m'ha recordat al de "Stir of echoes".

Formalment, la novel·la està treballadíssima. Està escrita com si fos una simfonia, sembla música, amb moments més alegros i d'altres de piano forte, però sobretot, flueix de forma natural, com si estiguessis escoltant una cançó, o assistint a una ópera.

La gran troballa és el narrador, però. No diré gaire res, només apuntar que és un director d'orquestra d'allò més exquisit.

Les comparacions, les metàfores, les descripcions estan fetes en base a l'argot musical, però sense sonar forçades. A Rubik a les palpentes, Cabré ja havia bastit la seva història sobre un món cromàtic, i ara ho millora, veu l'aposta i la puja en submergir-nos en aquest homenatge a la música en majúscules. La que pot canviar el món i les persones, la que pot alegrar-nos o deprimir-nos.

I per això crea tota una banda sonora que plaga la novel·la de cançons, que es poden consultar en l'índex però també a la pàgina de facebook de Minona von Stackelberg, un dels personatge importants en la història.

M'explicava Jordi Cabré mentre parlàvem de Després de Laura que, una tarda, va agafar un avió cap a Viena, es va plantar al Zentralfriedhoff (el cementiri central, un dels escenaris de la trama), va buscar-hi una tomba en concret (que surt a la novel·la), hi va posar un paper al damunt i amb el llapis va reproduir-ne la inscripció. Després va agafar el vol de tornada a Barcelona.

Això és passió per escriure.

I això, amics, es percep en cada paraula de Després de Laura.

FX a la catalana

2011-03-23T00:54:00.000-07:00

A Ermessenda, els personatges envelleixen.

Això se sap perquè els posen pòlvores de talc als cabells i a la barba.

Sebastià D'Arthbader

2011-03-03T09:02:00.000-08:00

El Sith català. Un respecte.

Darth Vaderette's birthday

2011-02-28T23:01:00.000-08:00

És l'aniversari de Darth Vaderette, i està molt emocionat obrint regals a l'Estrella de la Mort, però... espera! en Bishop, de la Weyland Yutani, li ha fet arribar un paquet?

L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez.

2011-02-28T02:24:00.000-08:00

Colpidora.

La darrera novel·la d'Eduard Márquez és tan breu com intensa, i et deixa trasbalsat després de la seva lectura. La seva aparent senzilla literària, despullada de tot allò que sigui superflu, utilitzant només les paraules necessàries, com un rellotge no té engranatges sobrers, la transforma en un allau de sentiments que t'arrosseguen gola avall, fins a la boca de l'estòmac.

El temps es fragmenta en mil records de joventut, de desenganys amorosos, d'iniciació a les drogues, de pares que desapareixen, de perdó, de capellans pedòfils, de pantanos inaugurados i retrobaments, per explicar la història de la pèrdua d'una filla, però també cerca de la pèrdua de la inocència d'una generació.

Agafeu la butaca més còmoda de casa. Poseu el Horses de Patti Smith i llegiu L'últim dia abans de demà d'un glop.

Si no ho heu fet ja, us recomano Els jugadors de Whist, que junt amb la novel·la de Márquez formen un mapa sentimental català de les darreres dècades.

Clint Eastwood's Wolverine

2011-02-25T00:42:00.000-08:00

Dirigida per Sam Peckimpah, la versió de Lobezno interpretada per Clint Eastwood. En una dimensió alternativa on Olivia Dunham és molt més simpàtica i promiscua, algú ha pagat l'entrada per veure-la.

PS. S'ha de dir que al cartell jo hi veig Al Pacino i no Clint Eastwood. Però és que segurament en aquesta dimensió paral·lela Eastwood té la cara de Pacino, i Pacino té la cara de Dustin Hoffman, i Dustin Hoffman no existeix. I per això són més feliços.

Killer, de Guillem Clua.

2011-02-16T04:10:00.000-08:00

Que Guillem Clua és un dels escriptors teatrals més talentosos del panorama actual ja ho sabíem. No només perquè la seva obra s'estigui representant per mig Europa, ni perquè Marburg, aquella meravella, estigui a punt de donar el salt al cinema de la mà d'Isabel Coixet (silenci incòmode). Clua demostra ser un tot terreny i un abanderat de la nova ficció catalana.

Què vol dir això?

Mirem Killer.

I com Clua reconeix obertament referents tan populars com inexplotats fins a dia d'avui com Dexter o A dos metros bajo tierra.

Però tenir bons referents no és garantia de qualitat. I aquí és on ell fa un pas endavant.

Pau Moira, enterrador tràgicament destinat a conviure amb la mort des del dia del seu naixement és jutjat per 157 homicidis. Al llarg de l'obra, a través de flashbacks, confessions i interrogatoris, coneixerem la seva història.

Killer és un musical diferent, de format breu i d'un sol actor/intèrpret, Xavier Mestres, que porta el pes de l'obra i carrega amb el personatge de Moira. El seu semblant seriós, gris, ajuda a fer-nos proper aquest assassí anònim. La música és del mateix Mestres, molt en la línea del Stephen Sondheim de Sweeney Todd, amb cançons que fan avançar l'argument i un tema principal, el 24.601, força aconseguit.

Si li he de posar un però, és a nivell de gustos personals: el twist argumental que dóna l'obra no m'acaba de fer el pes. Hauria preferit més sang i fetge, més psycho-killer, que no pas l'explicació que se'ns dóna. Però repeteixo que és una qüestió personal.

Els tres músics sobre l'escenari, que també fan de personatges molt puntualment, encaixen a la perfecció en aquesta tragèdia salpebrada d'humor negre.

La direcció i posada en escena de Joan Maria Segura aposta per una forta càrrega audiovisual, amb projeccions darrere de Pau Moira i uns jocs d'ombra i llums que ajuden a separar els temps en que ens està narrada la carrera criminal de l'enterrador.

Així que ja sabeu: Killer, a la Sala Muntaner, o ben aviat de gira per Catalunya. Una bona opció per a un vespre de cap de setmana d'aquesta d'avorriment... mortal.

De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami

2011-02-10T02:18:00.000-08:00

Avui he tornat a la piscina.

No nedava des de l'estiu de l'any passat. Ho feia regularment, però una sèrie de problemes de salut em van impedir de fer la meva estona diària de natació.

I ha coincidit amb el període de sequera literària més llarga des de que vaig començar a escriure.

Per Nadal va caure el De què parlo quan parlo de córrer de Murakami. El Roger Compte l'ha defensat per activa i per passiva, i cada dia comprovo el seu entusiasme de running man a facebook i twitter (ara busco en el seu blog i no hi trobo cap referència. Què estrany...) Sé que Murakami és l'ídol del gafapastisme, també, però em venia de gust llegir quelcom de no ficció. I més si es tracta d'un escriptor reconegut que explica com i per què escriu. M'agrada saber com escriuen els escriptors. Afortunadament tinc bastantes possibilitats de preguntar-los-hi en persona. Però dubto que pugui preguntar-li al Murakami.

I què m'he trobat?

Identificació. Un home amb preocupacions, entrebancs i manies amb què m'hi he pogut sentir molt a prop. Val, jo no corro cada dia. Ni tan sols corro gairebé mai, de fet. Però l'enfocament sobre el procés d'escriptura és molt semblant al meu. La qual cosa recomforta.

A més, és un llibre deliciós, de principi a final, que no enganya amb falses épiques de superació personal.

Torno a nedar. Sense la disciplina ni l'esforç de Murakami. Però amb l'entusiasme de qui sap que aviat es posarà a l'ordinador per tornar a crear històries.

Garth Marenghi's Darkplace

2011-01-22T06:14:00.000-08:00

Garth Marenghi, l’autor total, va veure com la seva gran obra, una sèrie de televisió revolucionària als anys 80, no veia la llum.

Massa avançada per a la seva época, potser?

Afortunadament vivim en temps de crisi d’idees, i això ha fet que els executius de Chanel 4 hagin decidit desenterrar-la, treure-la del magatzem, i emetre-la per fi.

I no una emissió normal, no. Una edició amb fragments de les entrevistes a Garth Marenghi (creador, guionista, director i protagonista), Dean Learner (productor) i Todd Rivers (actor).

Així, per fi assistim a aquest espectacle de sis episodis de vint minuts de duració, i quedem enlluernats per la capacitat fabuladora de Marenghi.

A mig camí entre les sèries d’hospitals tipus A cor obert, La dimensió desconeguda, MacGyver i Quantum Leap, Garth Marenghi’s Darkplace és la sèrie definitiva.

Rick Dagless (Marenghi) és doctor a l’hospital Darkplace, sota les ordres de Thorton Reed (Leaner) i sempre escortat per un altre gran metge, Lucien Sanchez (Rivers). El dia que la bellíssima doctora Liz Asher (Madeleine Wool) arriba per a incorporar-se en plantilla, un antic amic de Dick obre les portes de l’infern en una habitació de Darkplace.

A partir d’aleshores, els companys de feina hauran de combatre tots tipus d’estranys successos: morts resucitats com a dimonis, doctores telequinètiques, nadons aberrants d’un sol ull gegant, metamorfosis simiesques o gaiteros sinistres. Sempre comandats per l’astúcia de Dick Dagless (que és Garth Marenghi, recordem-ho). Cada capítol acaba amb una reflexió d’aquest a la teulada de l’hospital sobre la soledat de l’heroi.

Les actuacions són magistrals. Garth Marenghi mereix tots els premis interpretatius que hi hagi (l’Emmy, l’Oscar, el Goya, el Cesar i el SuperMario), amb una épica i una varietat de registres escandalosa. Passa de la comèdia al drama en un obrir i tancar d’ulls, però se’ns mostra sobretot com un heroi d’acció. Potser Dean Leaner no és actor (publicista i productor sí, però no actor) i per això la seva interpretació s’ha de valorar molt més. La contenció, la monocordia, la rigidesa, les mirades a càmera, tot plegat ens transmet versemblança i realitat, que era el propòsit de Marenghi. I no cal dir res de River i Wool, potser els dos sex symbols més calents de la petita pantalla que hagueu vist mai des del menjador de casa.

La reposició és del 2004, però paga la pena recuperar-la per valorar el talent de Marenghi, i reconèixer en ell el visionari que va ser durant els 80. La sèrie no ha envellit gens ni mica i es veu igual que aleshores. I, a l’inrevés que George Lucas, Marenghi’s no ha volgut tocar un sol fotograma i ha deixat intactes les errades que va cometre en el seu moment (que en va fer, però disculpables), com són: els errors de raccord, l’abús de la càmera lenta, les perruques exagerades, la música distorsionada, la mala il·luminació, els efectes especials deficients, els oblits de guió, els micros per sobre de l’escenari, el cartró pedra, el cotxe de golf per simular un vehicle real, la nul·la continuïtat narrativa, els clixés portats a la màxima expressió, l’acció vulgar, la inversemblança dels diàlegs, els tirotejos gratuïts, els especialistes als quals se’ls veu la cara en primer pla o les escenes repetides. Nimietats per a una obra mestra.

Las tres balas de Boris Bardin, de Mil J. Krmpotic.

2011-01-14T00:00:00.000-08:00

Un robatori a l'Argentina dels 80.

Policies implicats.

Traïcions, tortures, tirotejos, furgons blindats.

Pols, carn, ulleres de sol, sexe.

Milo J. Krmpotic ha dissenyat a Las tres balas de Boris Bardin un trencaclosques amb aquestes peces. Construeix la història d'un crim, d'una venjança, d'un error, en base a la deconstrucció temporal de la història. De vegades barroca, de vegades directa i contudent, sovint resulta difícil seguir el fil dels fets per manca de dades (qui ens explica, què ens explica, quan ens ho explica) i és molt fàcil perdre's si no s'està atent.

Però el destí tràgic d'aquests tres germans condemnats des d'un principi és hipnótic i fascinant. Història negra, que recorda a l'Atraco Perfecto de Kubrick, al No és país per a vells de Cormac MacCarthy i al Reservoir Dogs de Tarantino.

El llenguatge, un argentí dens (no us preocupeu, hi ha glossari al final) ajuda a crear aquesta atmòsfera bruta i decadent, de western on les fronteres no queden clares. De fet, tota la novel·la m'ha semblat una gran història crepuscular de vaquers en un indret que s'enfonsa.

Potser un dels mèrits principals de Las tres balas de Boris Bardin (breu, directa, com un tret) és aquesta sensació de mastegar de sorra, o d'ensumar la flaire de la sang resseca mentre la llegeixes.

Una novel·la gens mainstream, però que acaba deixant un pòsit que va creixent mica a mica després de la seva lectura.

Com una Quílmes ben freda.

Mis seres queridos, de Juan Aparicio-Belmonte

2011-01-12T00:00:00.000-08:00

Sóc molt fan d'Aparicio-Belmonte.

D'una realitat molt concreta, el Madrid més castís, n'extreu històries d'allò més delirants i insospitadament universals.

La seva obsessió pels psiquiatres i les femmes fatales, com ja passava a Una revolución pequeña, és el motor de la seva darrera novel·la, guanyadora del II premi Bubok.

En aquesta ocasió, un psiquiatre infantil que s'avorreix a la feina i no tracta els seus pacients és contractat per treure la fantasia hipnotitzadora d'un home. En realitat ho fa perquè se sent atret sexualment per la filla d'aquest individu.

A partir d'aquí, tot un seguit d'embolics, sempre amb el rerefons del patetisme i el desengany i d'unes relacions familiars (aquests seres queridos) que són d'allò més desestructurades i lamentables.

Tot i que l'argument és bastant més erràtic que la seva anterior novel·la, m'encanta la història del protagonista, que creu fins a la bogeria que té un poder per fer esclatar els ordinadors a les mans dels seus usuaris, només enviant-los mails des destrucció.

Ell diu que no ha vist mai cap pel·lícula de Todd Solondz, però jo sostinc que Aparicio-Belmonte és tan àcid i cruel com el director de Happiness.

"El caso es que el ordenador estalló. Así, sin más. No lo hizo como si llevara adosada una bomba, pero sí como si portara en su interior un petardo seco que me dejó sin aliento y a mi abuela desvanecida sobre el suelo de aquel salón lleno de plantas que parecían extraterrestres temblorosos, envueltos en el humo azul y sofocante provocado por la deflagración. (...) Luego vi a mi abuela tirada en el suelo ajedrezado con los ojos cerrados; a mi abuelo acercándose, premioso desde el cuarto de baño mientras trataba de subirse los pantalones a través del humo azul:

-¿Qué ha pasado? ¿Qué ha pasado? -y, entre toses, parecía temer que aquellas plantas brumosas pudieran atacarle, mordeler los tobillos o los genitales".

Mujer abrazada a un cuervo, d'Ismael Martínez Biurrún.

2011-01-10T17:30:00.000-08:00

Ismael Martínez Biurrun penja una foto al facebook. És la ressenya que Ricard Ruiz Garzón fa de la seva darrera novel·la, Mujer abrazada a un cuervo.

Em sorprenc en veure-m'hi mencionat, junt a Defoe, Camus i Justin Cronin.

A veure, a veure... novel·la de terror, històrica, de ciència-ficció... i la peste negra com una ombra amenaçadora. Això fa bona pinta.

La llegiré.

El diumenge passejo pel Mercat de Sant Antoni i m'aturo a xerrar amb els germans Joan i Pere Vall. La fem petar sobre cinema i llibres i projectes estruncats. Veig una novel·la a la seva parada i no puc resistir d'agafar-la i llegir-ne la contraportada. És un d'aquests best-sellers cientifíco-alarmistes dels setanta sobre la possibilitat d'un rebrot de la peste bubònica a Nova York.

La Muerte Negra es ven així: "...es una terrible novela de emoción sibre el mayor desastre médico. Y lo más impresionante es que uno cree que realmente podría suceder".

En realitat, el millor de la novel·la és la contraportada: "Una adolescente que regresade una excursión es abordada por un chulo en la bulliciosa estación terinal del autobús. Ella tose en su cara (...) La gran ciudad se convierte en un matadero humano". Perquè la resta és infumable.

Així que començo a llegir la novel·la de Biurrun amb el referent setantero al cap, i em trobo una molt bona sorpresa.

Cruz té un secret: és una noia que pot viatjar al passat. Com a espectadora, com un espectre voyeaur que pot veure i no ser vista. Retorna una i una altra vegada als moments que van desembocar en la separació dels seus pares, un eminent biòleg i una pintora (que ara està emparellada amb un escriptor). Cruz, a més, té un amic raret, Michi, un superdotat intel·lectual sense habilitats socials.

El pare de Cruz li parla de maledicció que persegueix una familia en un poble de Lortia (l'última vila de Navarra afectada per la pesta negra), per la qual tots els hereus des del segle XVII neixen morts i amb bubons i pústules. Anima la Cruz a investigar el fenomen, sobre el terreny, per esbrinar si la pesta bubònica és una bactèria o un virus, i si es pot transmetre de generació en generació. Un descobriment revolucionari, vaja.

Però quan Cruz viatja a Lortia amb Michi, descobreix moltes més coses.

Se n'adona que els seus salts temporals no necessàriament són invisibles. Que pot interactuar amb el passat.

I qui sap si canviar-lo...

Ismael Martínez Biurrun aconsegueix amb Mujer abrazada a un cuervo el més difícil encara: una barreja de gèneres de forma absolutament fluïda, que basculen del terror (alguns dels viatges a la Lortia medieval) a la ciència-ficció especulatòria (tota la investigació mèdica, al més pur estil Michael Crichton), passant per la tragèdia romàntica (la història del metge francés disfressat de corb i la pubilla de la familia Uztarroz).

Costa situar-se al principi, com amb qualsevol bona novel·la de viatges temporals, però un cop establertes les bases (el present està narrat en passat, i a la inversa), resulta apassionant recórrer els carrers d'una Lortia delmada per la pesta. Cruz no té un DeLorean, ni la fabulosa maquinària pseudo-steampunk dissenyada per Félix J. Palma, però les regles de Biurrun, l'univers creat per ell, és sòlit i coherent. Cruz viatja a través del dolor, de la tragèdia, i recorrerà dues malediccions familiars en paral·lel, la de la familia Uztarroz i la de la seva pròpia.

L'estil de Biurrun, sovint molt líric, és força visual i et fa entrar de ple en la narració. Et fa ensumar l'horror, sentir-te contagiat per l'epidèmia quan tanques el llibre abans d'anar a dormir.

Flirt!, de Guillem Albà i Jordi Purtí

2010-12-25T05:03:00.000-08:00

Vam entrar al Sant Andreu Teatre de mal humor.

Plovia, les nostres entrades no estaven a la taquilla i encara ens faltaven per comprar la majoria de regals de Nadal.

A més, els pallassos no m'han entusiasmat mai.

Vaja, que Flirt ho tenia tot en contra, tot.

A més, el personatge principal es presenta a l'inici de l'obra, i faig una ganyota. Ai. Els personatges molt innocents, que freguen la tonteria, no m'entusiasmen.

Molt havien de canviar les coses perquè allò m'agradés.

I canvien. Recoi si canvien.

El primer número, una cançó interpretada per Guillem Albà en la pell de Marcel, el noi que busca parella i munta una obra de teatre per a presentar-se, fa esbossar algun somriure. Petits detallets que fan gràcia. La meva ànima d'Scrooge diu que, de totes maneres, si tota l'obra és una cançó rere una altra la cosa es gastarà aviat.

Aleshores salta la sorpresa.

La banda comença a interactuar amb el protagonista. L'Always Drinking Marching Band canvia de registres constantment; sona poderosa, divertida i emocionant. Els seus instruments de vegades actuen com a personatges, els seus integrants participen en la història de forma imprevisible.

El Marcel va agafant cos gràcies al talent d'Albà, que empra tot tipus de recursos, del mim a l'slapstick, passant per l'humor més esbojarrat dels Monty Python.

Separat per petits talls de video (els pares explicant que sempre ha estat molt raret, el trajecte en moto fins a la discoteca...), el Marcel intenta convèncer el públic que és un bon partit. Ho fa cantant, ho fa amb mímica, ho fa ballant, ho fa representant sketchs... I ho fa escortat per una gran banda capaç de crear atmosferes i ambients no tan sols amb la música, si no amb la seva disposició sobre l'escenari.

Quan arriba la part en que s'ha de vendre com un gran amant, ja estem totalment entregats. El sex demostration (with imagination) ja fa esclatar riallades i aplaudiments. A partir d'aquest moment l'obra només fa que créixer i créixer. L'ús de tècniques com la del teatre negre ja et deixen bocadabat, i algun instant que recorda a Up és molt emotiu.

No diré gaire més perquè el millor es deixar-se dur per les sorpreses que Albà ens té preparades a Flirt. (aquí teniu un video ple d'spoilers).

L'únic que cal saber és que vaig aplaudir, i molt. I vam sortir amb un somriure d'orella a orella, plens de bon humor, amb una sensació inmillorable d'haver passat una estona molt divertida, plena de tendresa i talent.

I poca cosa més es pot demanar, oi? Afanyeu-vos, que només s'hi estan fins al 9 de gener!

Fi de festa de Flirt al hall del SAT! Awesome!

Pluja constant, dirigida per Pau Miró

2010-12-21T02:31:00.000-08:00

L’estètica pot resultar enganyosa.

Les patilles i el bigotot de Joel Joan. Els elàstics sobre camisa suada de Pere Ponce. Abrics de pell de colzes gastats, mirades desafiants, la pluja constant que cau sobre la ciutat.

Hom podria pensar que es tracta d’un thriller policial a l’estil de les buddy movies de hollywood. O una reflexió sobre la burocràcia d’una cos jerarquitzat i blindat, com a Serpico. O una aventura esbojarrada i autoparòdica com el Sabotage dels Beastie Boys. Fins i tot els primers compassos de l’obra ajuden a reforçar aquest error. La cançó Bad boys, usada tan a Cops com a Dos policías rebeldes, ens fa pensar en la vessant més actioner del relat.

I no és així.

Perquè Pluja constant és un drama. Un drama policial, sí. Un triangle amorós del que només coneixem dos vèrtexs, en Joey i en Denny. Dos amics de la infància, diametralment oposats (irlandès l’un, italià l’altre), policies frustrats que no ascendiran mai a detectius, condemnats a patrullar els carrers de Chicago. Insatisfets amb la seva pròpia vida, caminaran pel wild side de Lou Reed cap a un destí tan tràgic com inevitable.

Cal destacar la feina de direcció de Pau Miró. Des de la creació d’una atmosfera depriment amb la boirina que envaeix la plaeta a l’inici de la representació, fins a l’estructuració per capítols (citar Tarantino està molt gastat, però aquí és del tot adient). El text de Keith Huff està fracturat en el temps com una pel·lícula d’Scorsese, diferenciant els flashbacks amb canvis d’il·luminació sobre l’escenari únic (una taula, un arxivador).

Joel Joan i Pere Ponce estan ajustats al paper. No són Hugh Jackman i Daniel Craig, per a qui van ser escrits els diàlegs, però ningú no demana que ho siguin. Tenen perfils molt diferents però es nota que a Joel Joan li agrada el rol de policia macarra i temperamental, de mà calenta. Pere Ponce actúa com a contrapès. Hi ha química entre tots dos, que és el mínim que es demana en una buddy movie. O com hauríem de batejar-ho al teatre?

Pluja constant és una reflexió sobre el nostre instint de territori, de la protecció d’allò que ens envolta, ja sigui la ciutat (en l’àmbit de la seva professió com a policies) o en la familia (en la seva vida personal) i com barrejar aquestes dues parcel·les pot donar lloc a la confusió i l’autodestrucció.

Potser Pluja constant no és el que esperava, ni arriba a ser del tot allò que promet (malgrat tenir escenes com la del surfista que valen per tota l’obra), però cal lloar que existeixi a la nostra escena una oferta d’aquestes característiques, allunyada de la comedia vodevilesca, la tragèdia més solemne o el musical ensucrat. Una bona aposta de La Villarroel.

Bad boys, bad boys...

Alternative Barça Shirts

2010-12-17T01:36:00.000-08:00

Per l'estil de joc i pel futbol que despleguen, hi havia altres companyies interessades en posar el seu nom i logo a la samarreta del Futbol Club Barcelona.

Massive Dynamics

Hanso Foundation

Obi Wan Assange

2010-12-07T03:00:00.000-08:00

El jove Luke porta els dos androïdes a veure el solitari Ben Assange.

Després de parlar-hi una estona, resulta que el vell boig és Obi Wan Assange, creador de Wikileaks, que s'amaga en una cova de Tatooine perquè el persegueix l'Emperador.

Cinc minuts més tard, Obi Wan Assange filtra a Luke un secret de l'Imperi.

El nou monstre del cinema de terror

2010-12-05T10:52:00.000-08:00

Belenesteban como puedas

2010-12-04T00:18:00.000-08:00

Els controladors aeris han abandonat els seus llocs de treball.

El país es submergeix en el caos.

Espanya té una solució.

El seu nom és Belén Esteban.

El joc de Déu, de Salvador Macip

2010-12-01T06:25:00.000-08:00

Un autor català que escriu històries de l'estil de Kurt Vonnegut? La fi del món a la primera línia de la novel·la? ¿Científics bojos, científics morts, científics divins, científics mortals, científics perillosos, científics inconscients? Escrit per un científic?

La resposta a totes aquestes preguntes és El Joc de Déu, de Salvador Macip.

Ken Games, de Robledo i Toledano

2010-11-23T03:52:00.000-08:00

Mi padre lo llamaba Ken Games.

Era nuestra forma de decir "hacer trampas". Lo sacó de la versión japonesa del "piedra, papel, tijeras", y le gustaba porque decía que en japonés el concepto tenía más que ver con "juegos de manos".

"Ken" en japonés es "puño", pero también el nombre de mi padre, y su "juego", ése en el que me hizo un experto, siempre fue "mentir".

Mentides, dobles vides, i traïcions són la base d'aquesta trilogia (un volum per a cada personatge) en còmic que beu directament del cinema i de pel·lícules com El buscavidas o La leyenda del indomable.

Tres protagonistes, tres enganys:

Pierre. Matemàtic prometedor i de caràcter bonhomiós. Cap dels seus amics sap que es dedica a la boxa, on aplica els coneixements matemàtics per derrotar els rivals.

Feuille. Aparentment, banquer. En realitat, jugador virtuosíssim de póker. És el millor amic de Pierre i acaba de conéixer la:

Ciseaux. Escriptora vocacional, filòloga, ànima càndida. Assassina professional i molt curosa.

A partir d'aquí, barregem els secrets dels tres personatges i hi incloem capos mafiosos, tafurs, campions de boxa, antics companys d'homicidis, violadors i fantasmes del passat i tindrem com a resultat aquesta història negra negra, que algunes vegades sembla treta de la ment de Tarantino, i d'altres de la capacitat retorçadora de l'hampa de Guy Ritchie. Fins i tot hi ha un personatge que es diu Rosario i que és sospitosament idèntica a Rosario Dawson.

El guió de José Robledo és molt clàssic i efectiu, i gira un cop i un altre al voltant de la confiança i l'amistat. El dibuix i colors de Marcial Toledano només es poden definir de perfectes. Espectacularitat i realisme en el traç, atmosferes carregades de personalitat a través de la il·luminació i l'ús d'una paleta on predominen verds, els vermells i els blaus.

A més, la narrativa està dissenyada al mil·límetre. Hi ha disposició de les vinyetes en quadrícules quan els dos amics juguen a escacs o distorsions en els plans més dinàmics. L'enquadrament de cada acció sempre és el correcte i l'expressivitat dels personatges està mostrada de forma molt efectiva.

Tres toms sensacionals, dels que m'agradarà rellegir d'aquí poc i continuar descobrint-hi detalls que m'havien passat desaparcebuts.

Si sou lectors habituals de còmics, aquest és un autèntic delit que segur que ja coneixeu. Si, per contra, fa temps que no n'obriu cap, ara és el moment de tornar-hi amb una gran novel·la plena de talent.

Felicitats, José i Marcial: Ken Games és immillorable.

Águila roja, el Jedi que va aterrar a Espanya

2010-11-06T12:35:00.000-07:00

No estructuraré una complexa teoria. No cal.

Águila Roja és un paio amb capa i caputxa, molt destre amb l'espasa, que fa el bé i combat els malvats.

Salta molt i es mou com cap altre humà pot fer-ho.

És un Jedi.

Mireu el seu logo. I mireu el logo de l'Aliança Rebel.No enganya a ningú.

El que no entenc és què hi fa a l'Espanya del Siglo de Oro.

Però m'agradaria veure un destructor imperial aterrant a l'Escorial, oh sí.

Rage against the Machin

2010-11-01T10:03:00.000-07:00

El mash up definitiu: els boleros combatius.

Rage against the Machin porta l'acudit fins a l'extrem. Però l'extrem no està gaire lluny i es queda en una portada de disc.

Killing in the name of little black angels!

El Huracán, de James Lee Burke

2010-10-30T00:53:00.000-07:00

Que algú li faci arribar aquesta novel·la a Clint Eastwood, per favor. No pot fer més olor de clàssic i de pluja d'Òscars.

Que algú li digui a Eastwood que, si no la vol interpretar ell mateix (em sembla que va dir que amb Gran Torino ja ho deixava córrer, no?), que ho faci en Tommy Lee Jones.

Quin sorpresot. Que poc m'imaginava, quan vaig començar a llegir El huracán mentre esperava que m'arribessin altres lectures d'Amazon, que m'enganxaria i m'agradaria tant. Qui ho havia de dir que sentiria empatia per tots els personatges (bé, per un he sentit repulsió), i que disfrutaria tant de l'estil de James Lee Burke.

Però vosaltres voleu saber de què va, oi? No ho busqueu a google, encara, que us en faig cinc cèntims.

L'huracà Katrina devasta la ciutat de Nova Orleans. Tots en coneixem les històries: milers de morts atrapats a les seves cases, milers d'evacuats en campaments provisionals...

Tres delinqüents negres de la zona més pobra s'endinsen en un barri ric per saquejar-ne les cases. Entren en una mansió i hi troben el que pot ser el botí de la seva vida. Un autèntic tresor.

Però no estan sols. Els veïns els espien. I un dels veïns és el pare d'una noia a qui aquests tres delinqüents van violar fa temps.

Algú obre foc sobre els negres.

El sheriff Dave Robicheaux, pare de familia, tossut i que les ha vist de tots colors, es troba amb el cas mentre busca un sacerdot malalt terminal de càncer que va desaparèixer la nit de l'huracà. Sang entre sang, que sembla que a ningú li hagi d'importar... fins que apareix un misteriós personatge que busca el botí que es van emportar els negres, i que portarà una onada de violència que afectarà fins i tot a la familia del policia.

Val. Cal dir que costa explicar res de l'argument sense desvetllar-ne les desenes de sorpreses i girs argumentals que té. Que prefereixo que l'aneu descobrint amb el mateix desconeixement amb que jo vaig entrar en el Nova Orleans del Katrina.

Però també vull apuntar un parell de coses:

Els personatges. Descrits amb molt talent. Són humans i es comporten com a tal. No hi ha ni rastre de clixé. Són personatges absolutament reals, per als qui acabes patint o t'acabes alegrant. Fins i tot els qui són delinqüents han estat construïts amb una riquesa psicològica que pots posar-te en la seva pell.
El Katrina. Malgrat el títol, no és el fet central (només ocupa les primeres pàgines) però sí és un fantasma, un escenari tèrbol. L'autor, en boca de Dave Robicheaux, reflexiona sobre els Estats Units d'avui arran del pas de l'huracà, gairebé com un paral·lelisme amb la guerra del Vietnam (on el protagonista va combatre). Dues derrotes doloroses per a un país ferit.
Nova Orleans. Els barris pobres, els aiguamolls, els mafiosos, les esglésies, els policies...
El misteri. És doble: el botí de la mansió i el destí del sacerdot malalt. Tots dos conduïts de forma magistral, amb la dosificació de la informació tan precisa com la d'un rellotge suïs (si els rellotges suïssos continuen sent com abans, que no ho sé). Especialment ressenyable és el tema d'una misterioses llums sota l'aigua que van aparèixer en el darrer lloc on es va veure el cura, i que té una resolució rodona i emotiva.
Ronald Bledsoe. El perill. L'home amb cara de polze. Potser un dels millors malvats que he trobat mai en una novel·la. I no dic res més.

Acabo de cercar a google (com us he dit que no féssiu encara) i he trobat que s'ha fet un film sobre una altra novel·la de James Lee Burke. I que el protagonista de la pel·lícula, En la niebla eléctrica, és Tommy Lee Jones en el paper de Dave Robicheaux. Ja deia jo...

Mentre no se'n faci l'adaptació cinematogràfica, no ho dubteu ni un segon. Si teniu l'oportunitat de llegir-vos El Huracán, us deixarà devastats.

Dr. No, d'Ian Fleming

2010-09-30T00:53:00.000-07:00

Una dèria.

No es pot explicar de cap altra manera.

Aquest estiu espantós, de novel·les a mig acabar, em vaig dedicar a cercar alguna d’aquelles lectures postposades a la meva llibreria. Històries que sempre deixes per a quan tinguis temps.

Vaig ensopegar amb Dr. No i Goldfinger. L’edició catalana té unes portades que m'agraden.

No tant com les del centenari de Penguin, però sí ben curioses. O almenys a mi m’agraden.

I com que el criteri de selecció és així d’erràtic, vaig triar Dr. No.

En realitat, Goldfinger em sembla una de les millors pel·lícules de la saga Bond, molt superior a Dr. No. El darrer cop que vaig posar-me a veure Dr. No em vaig quedar fregit al sofà.

Així que li donaria una oportunitat literària.

Ah, sí, ara ho recordo. Havia vist un documental al 33 sobre la vida d’Ian Fleming.

Deia que vaig agafar el Dr. No.

I molt bé, al principi. Fluid, àgil, amb la característica flema britànica. Impossible no imaginar-se Sean Connery. Impossible no imaginar-se els vestits de tweed, el fum de les pipes, els despatxos de fusta noble.

Fins i tot recordo haver arribat a pensar que no m’estranyava que les novel·les de Bond fossin tant exitoses.

I aleshores, l’agent secret arriba a l’illa. Que és la part de la pel·lícula en que m’adormo.

I tot es torna infantil.

De cop i volta, Dr. No em recorda perillosament a Austin Powers. El malvat té un pla estúpid i es comporta com el Doctor Maligno. El masclisme és de riure, amb constants al·lusions al nas de boxejador de Honeychile Ryder (a la pel·li, Ursula Andress). De fet, les grans motivacions de la protagonista durant la novel·la són: follar-se en Bond, arreglar-se el nas i treballar de puta als Estats Units. En Bond, cada cop que parla d’ella, no para de recordar que si no fos pel nas seria una autèntica bellesa. Et felicito, fill.

Tot plegat sona molt tronat, doncs. L’inquietant revelació del Dr. No és que porta lents de contacte, per exemple. I Bond s’enfronta a un drac totpoderós que acaba resultant ser un tractor amb quatre parracs conduït per sicaris dignes dels trilocos. L'espectacular lluita final és contra un pop gegant (això passa a la pel·lícula?). I el Dr. No (avís d'spoilers) acaba sepultat en una muntanya de guano.

No ho sé, em va acabar fent mandra, la lectura. I això que al mateix temps vaig anar recuperant alguna de les pel·lícules, com Diamantes para la eternidad o Desde Rusia con amor, que vaig gaudir de grat.

Res, una petita decepció, sobretot per tot allò que prometia en començar la novel·la (expectatives, expectatives...) i que es va diluir en una historieta naïf.

D’aquesta dèria m’ha quedat, això sí, la sensació que vull escriure una novel·la tipus Bond. Ja tinc el personatge, nomès l’hauria de recuperar.

Qui sap, potser algun dia d’aquests m’hi animo.

Crossover gibsonià

2010-09-27T02:32:00.000-07:00

Episodi III - Una nova ressaca

2010-09-24T11:17:00.000-07:00

Una nova entrega de The Vaderettes, la sèrie sense cap mena de periodicitat ni criteri, sobre la webcam del Sith més gandul de la història.

People from Baltimore

2010-09-22T00:30:00.000-07:00

Avui:

Omar Allan Poe

l'escriptor justicier urbà.

Sinsajo, de Suzanne Collins

2010-09-16T10:52:00.000-07:00

I arriba el final.

Fa deu dies que intento trobar paraules per descriure el darrer volum de la trilogia de Los Juegos del Hambre.

He decidit ser breu. Aquells qui tingueu intenció de llegir-la, ja haureu passat (o ho estareu fent) pels dos primers volums (Los Juegos del Hambre, En llamas), així que no en cal parlar-vos de Katniss i la seva revolta. Aquells que no hi esteu interessats, tancareu la pestanya del navegador i tornareu a twitter, facebook o el lloc que sigui que us ha enviat aquí. Aquells que volgueu saber com acaba la historia, nomès puc dir-vos una cosa: llegiu Los Juegos del Hambre!

Així que vaig al gra:

Sinsajo destrossa totes les fronteres que puguin quedar entre novel·la la juvenil i l'adulta. Sinsajo parla de guerra, amb totes les seves conseqüències. Destrucció, morts, trampes, traicions, batalles, pèrdues, sacrificis... Sinsajo és la guerra, i això porta conseqüències positives i negatives.

La negativa (argumentalment parlant) és que Katniss passa a ser més un testimoni de l'acció que la protagonista. Fins ara llegíem Los Juegos del Hambre i compartíem l'angoixa de Katniss, que havia de sobreviure per ella mateixa. Ara forma part d'una maquinària molt més grossa, que fa que sigui un putxinel·li tres quartes parts de la novel·la. Aquesta anul·lació del personatge com a central provoca certa frustració. Però es veu compensada per:

Les novetats positives. Com a guerra, la novel·la no coneix concessions. Si els personatges han de morir, moriran. Si han de patir, patiran. Si han de ser manipulats, ho seran. Perquè la guerra en aquest futur distòpic que Suzanne Collins es basa en la propaganda en temps real, en les imatges editades per a crear l'efecte emocional buscat en el moment adequat, en la utilització de vides humanes en benefici de qualsevol dels líders. I és que no tot és blanc i negre, a Pànem, ni ens trobem davant la típica guerra entre bons i dolents. Tot i que era el que esperàvem, no? Els rebels contra el Capitoli. I amb la Katniss vas descobrint que la guerra no hi ha bons i dolents, sinó nomès víctimes. I la majoria són innocents, siguin del bàndol que siguin.

En aquest món fosc, depriment, sense esperança, la novel·la abandona la vessant més fantàstica de les dues primeres parts (els pentinats de colors, la roba estrafolària) i abraça un cert aire miltarista i nihilista que sembla impropi del gènere juvenil. I m'agrada. M'agrada perquè hi reconec Aliens. Hi reconec Terminator. O Starship Troppers.

On queda la dicotomia entre Gale i Peeta, en tot això? Hi és present, i tant que sí. Però no de la forma més o menys ensucrada de les anteriors entregues. La guerra deixa seqüeles. Canvia les personalitats. Descobrim una part de Gale que desconeixíem. Retrobem a Peeta, però no com volíem. Si algú busca una història d'amor per adolescents a Sinsajo, una crepusculada, s'ha equivocat de totes totes.

Els nois que vam conèixer a Los Juegos del Hambre han crescut. Les primeres línees ja marquen el to de la novel·la:

"Me miro los zapatos, veo cómo una fina de capa de cenizas se deposita sobre el cuero gastado. Aquí es donde estaba la cama que compartís con mi hermana Prim".

I és possible que no tinguin el final que esperes.

Sinsajo és diferent als seus dos predecessors, sí, però és fàcil trobar-hi detalls de Suzanne Collins. Els cliffhangers al final de cada capítol. Els continuats twists argumentals. L'emoció en certes escenes (la visita de l'hospital al districte 8 és el meu moment favorit de la novel·la; la decissió estratègica davant la batalla d'El Hueso, que revela molt sobre els protagonistes...). L'últim terç de la novel·la, que recorda tant als Jocs de la Fam, però en un altre ambient molt diferent.

Potser s'hi nota una mica de presa a l'hora d'escriure-la, les descripcions de l'acció un pèl més confuses. Però això és per posar-li algun defecte, que no interfereix en la satisfacció final que provoca la lectura del desenllaç d'aquesta història.

Un desenllaç polèmic, gens fàcil, i que a molta gent deixarà descol·locada. Però un gran final, en la meva opinió, molt coherent amb el to general d'aquest darrer capítol d'una de les sagues que més vibrants i adictives que hagi llegit.

Preqüela de Predators

2010-08-29T00:53:00.000-07:00

La senyora Predator prepara l'estofat de carn d'actor secundari. El senyor Predator n'ensuma la flaire des del carrer, en arribar a casa.

-Hola, vida -diu la senyora Predator-. Com t'ha anat al despatx?

-El de sempre. El fill de xenomorf del meu jefe m'ha fet repetir tres vegades el puto informe perquè diu que no encaixa amb les directrius de l'empresa.

-No t'hi capfiquis, que ara arriba demà ja és dissabte.

-Sí, noia, sí. Quin descans.

-A més, si finalment l'ascendeixen a la central, l'acabaràs perdent de vista.

El senyor Predator fica un dit dins la casola i se'l du a la boca.

-Deliciós.

-No tastis el menjar abans d'hora! -el recrimina ella.

-Vaig a posar la tele, a veure què fan.

El senyor Predator mira el seu programa d'esports favorit. Desprès sopen. Es renta les dents i els ullals i es recull les rastes en un monyo per preparar-se per anar a dormir. Però abans, el matrimoni s'asseu al sofà i xerren una estona.

-Cariño -diu el senyor Predator-. Aquest cap de setmana he quedat amb els col·legues per anar de cacera.

-No, vida, no. Aquest cap de setmana ve la meva mare.

-Aquest? No era el que ve?

-No, vida. Ja t'ho vaig dir, el dilluns. Ve expressament des de lluny per veure'ns. Ja saps que des de que va morir el pare que està molt sola.

-Però la cacera és aquest cap de setmana! És quan arriben els humans. I jo ja he quedat amb els amics per anar a depredar-los!

-Doncs ho hauràs d'anul·lar.

-No puc anul·lar-ho. És un cop a l'any. És el dia que més espero.

Ella fa morros. Ell rebla:

-Saps la pasta que m'hi deixo, al club? Saps la quantitat de diners que costa l'abonament mensual per transportar persones des de la Terra per a caçar-les? És un cop a l'any i no penso renunciar-hi!

-Tu sabràs.

-Que no, cariño, que no. La setmana que ve podem anar a visitar ta mare, però aquesta jo me'n vaig al planeta de caça.

-Això és molt egoista per part teva.

-Egoista? Egoista? No em facis parlar.

-Què vols dir? -ella s'incorpora. Fa batre la mandíbula, sons guturals.

-Saps que jo volia aquella nau espacial. Saps que havia estalviat per a comprar-me-la. No sóc jo qui s'ho va gastar tot en una casa d'apostes.

-D'això fa deu anys!

-I què? -ell s'emprenya.

-Ja ho vam parlar!

-Clar. Allò ja està arreglat. La nena volia apostar a les carreres de Tatooine i va perdre. I jo em vaig quedar sense nau. Que havia d'anar cada dia a la feina amb un transbordador col·lectiu. Que era la riota de tothom. Que per culpa d'això no em van ascendir!

-O sigui que és culpa meva que tu siguis un fracassat.

-Això és el que penses? Que sóc un fracassat? Això és el que t'ha dit ta mare, oi?

-Ja em va avisar abans de casar-nos: aquest no arribarà mai enlloc. I ara veig que tenia raó. Fracassat.

-Ah, sí, eh, nena? Aquí et quedes amb ta mare i les teves putes ambicions, que jo me'n vaig de cacera.

I el senyor Predator prem un botó de la consola que du a l'avantbraç. S'activa el sistema de camuflatge. I desapareix.

L'endemà, ofuscat, no pararà de donar-li voltes a la discussió amb la seva dona. Fa temps que no estan bé. Hi ha una predator jove a l'oficina amb qui coqueteja, i amb qui acaba de decidir que pensa embolicar-se. Però això serà dilluns, que ara està al bell mig del planeta de cacera i s'ha de concentrar per matar humans.

I mentre està pensant, capficat, arriba Adrien Brody i el mata.

Los muertos, de Jorge Carrión

2010-08-23T02:19:00.000-07:00

Omar apunta amb l'escopeta a Fox. Ho fa directament a la cara, en una línea invisible i amenaçadora que traça l'espai que els separa. "On has aconseguit aquest llibre?" interroga. "Va aparèixer entre els papers del meu despatx". Omar no dispara. No li cal. Tan sols aconseguiria destrossar-li el cap. Dolor. I prou. Fox tornaria sense respostes.

Harry s'ho mira des de l'entrada del carreró. No és el primer cop que veu algú espantat davant del llibre. Los muertos. No és una novel·la, és un mirall. Un mirall on tots ens hi reflectirem alguna o altra vegada. Tampoc no en coneix els secrets. Però els secrets estan fets per no ser coneguts. "Ja t'ho vaig dir" comunica per l'emissora, que emet un soroll d'estàtica, i continua: "això ens portarà problemes".

Omar és una dona de cinquanta anys, baixeta, poca cosa, amb una cicatriu que li creua la cara i una escopeta com a extensió del braç. Recorda l'escopeta. Té interferències. Ionquis, Bubbles, Barksdale, una cadira de rodes, Baltimore. Però això no és Baltimore, i l'home que té al davant no és Stringer Bell. L'home (Fox) és un afroamericà de vint-i-dos anys, que recorda una germana desapareguda.

Harry treu el Magnum 44 de dins de la jaqueta, per si ha d'utilitzar-lo. Tot i que sigui inútil. Aquí ningú no viu, ni mort, nomès queda atrapat.

"Qui som?" pregunta Omar. "Records fugaços" respon Fox. Però sembla que no li agrada la resposta, i li dispara al genoll. Fox es retorça. "El llibre diu que érem algú altre", afegeix Omar, "que no existim per nosaltres mateixos". "El llibre diu que desapareixerem tal com hem arribat" diu Fox, que es retorça de dolor.

Harry dispara a Omar. Alegra'm el dia. Omar cau a terra amb un forat a l'esquena. Fox s'incorpora, coix. "Gràcies". Harry també dispara a Fox. S'apropa a tots dos, inconscients a terra. Agafa el llibre. Los muertos, de Jorge Carrión. Té l'encàrrec de fer-lo desaparèixer. El Govern de Hillary Clinton el vol fora de la circulació. El llibre fa que la gent (els morts) es plantegin massa coses. Es plantegin la seva identitat.

Harry obre el llibre i en llegeix un article. Parla de la sèrie de televisió més exitosa del segle XXI. Parla d'ells. Omar s'aixeca, la ferida de l'esquena cicatritzada, encara adolorit. Entoma l'escopeta i apunta a Harry. "Llegeix", diu. Però Harry no necessita l'ordre. Ja s'hi ha capbussat. Ja s'ha endinsat en la baralla de Tony Soprano i Michael Corleone, en la recerca dels replicants, en el Lenny Nero (Rick Deckard), en Jessica i l'Holocaust. Descobreix mypain i la desaparició, el futur incert d'una vida incerta.

Fox s'incorpora, sagnant. Harry li pregunta: "On has aconseguit aquest llibre?" Omar n'espera la resposta, per segon cop. Fox tan sols mormola: "Vull creure".

1004

2010-08-18T00:33:00.000-07:00

Truquen del mil quatre a l'hora de la migdiada. Despenjo.

-Hola buenos días, le habla Nadia Carrascosa Gonsales, ¿podría hablar con Doña *** *****, por favor?

-Sí, soy yo misma.

-¿Perdón?

-Soy yo misma, ¿qué quiere?

-Queríamos informarle sobre la mejora de internet....

-¿Me ofreceis un iPhone 4?

-No, el internet...

-Ay, qué ilusión! ¡Me vais a dar un iPhone 4!

-No, le queríamos ofrecer...

-Un iPhone 4, ¡con las ganas que tengo de tener uno! ¿Cuando lo podré recoger?

-No, doña ***, para eso tendrá que llamar al 1004.

-Si me estás llamando del 1004. Qué ilusión, de verdad...

-Er... buenas tardes, doña ***

-Ay, qué bien, un iPhone 4.

dup dup dup dup

40 segons de trucada. El propòsit és reduïr la marca i anar a per rècord.

Políticos y políticas y viceversa

2010-08-17T03:22:00.000-07:00

La idea és la següent:

Un programa d'estiu, amb un plató molt gran i diàfan, presidit per una butaca. A banda i banda, tot de cadires.

A la butaca s'hi asseu un votant. A les cadires, polítics de tots els partits.

Es tracta que el votant se'n vagi de cites amb cadascun dels polítics (o els qui ell vulgui). A mítings, a inauguracions de túnels i autopistes, a esfondraments d'edificis per explosió de gas, a costellades, a tertúlies radiofòniques, a entrevistes estiuenques amb premsa escrita, a mercats plens de nadons petonejables, etc.

Un cop a plató, Manuel Campo Vidal presentarà els videos de les cites.

Desprès, els polítics es discutiran entre si i es diran el nom del porc. S'acusaran de finançament il·legal per a les cites, de flirtejos amb presidents de fundacions centenàries, de corrupció i tal. S'entrarà en un bucle que nomès el votant podrà tallar. Et demano que abandonis el plató, ordenarà a un dels polítics. Aquest plorarà i el públic l'escridassarà. Tard o d'hora acabarà tornant al programa, si no sol, aliat amb algun altre, disposat a demostrar que es mereix el seu vot.

La cosa es caldejarà quan es tractin temes com l'Estatut o la independència, moment en que es donarà a pas a publicitat per, quan es torni a plató, faci tota la sensació que aquí no ha passat res.

A final de temporada, el votant triarà un polític. Es juraran amor etern o, com a mínim, fins a la propera legislatura.

Fora de concurs, el votant s'abstindrà, i a d'altres programes de la cadena el criticaran, i els polítics aniran a fer una tourné per DEV (Donde Estás Votante) i Vótame DeLuxe, a plorar les penes.

What if... Calderón de la Barca fos l'autor d'Inception

2010-08-09T03:00:00.000-07:00

Pedro Calderón De La Barca ja va escriure sobre la confusió realitat i somni i com els somnis poden fer canviar el destí de les persones el 1635.

També coneguda com a Origen, va ser el gran éxit de Calderón de la Barca.

L'obra es deia Inception, i tracta sobre el destí de Segismundo, un príncep que viu tancat en una torre, i a qui se li fa veure mitjançant un somni com podria haver governat en cas d'esdevenir Rei. Basilio, el rei actual, és l'aquitecte que trama el somni de Segismundo, que ja va ser profetitzat per l'oracle.

L'autor i el seu tòtem.

Unes quantes baralles en gravetat zero desprès, i un bon grapat de persecucions i tirotejos entre les projeccions de Segismundo i Basilio, arriba el desenllaç. I no diré més per no spoilerejar l'obra de Calderón De La Barca.

¿Qué es la vida? Un frenesí.

¿Qué es la vida? Una ilusión,

una sombra, una ficción,

y el mayor bien es pequeño;

que toda la vida es sueño,

y los sueños, sueños son.

Los Serrano, principal influència d'Inception

2010-08-08T04:35:00.000-07:00

Somnis que es confonen amb la realitat, el personatge de Belén Rueda morint i apareixent-se a tort i a dret... Resines era l'Arquitecte i, el pernil, la Idea.

I de bonus track:

En llamas, de Suzanne Collins

2010-07-26T03:02:00.000-07:00

Recordeu Los juegos del hambre.

Pànem, el continent dividit en 13 districtes sotmès als designis del Capitoli.

Els Jocs de la Fam, l'espectacle anual televisat per recordar tots els habitants que no hi ha lluita possible contra el Poder.

Katniss Everdeen, la caçadora que va canviar el Jocs per sempre més.

En llamas n'és la segona part. Un cop llegida, no puc esperar per començar-ne la tercera.

Igual que en la primera novel·la, l'inici de la història és potser el punt més dèbil. El fet que el triangle amoròs porti el pes dels primers capítols sembla una concessió al públic adolescent majoritàriament femení, un llast derivat del fenomen Crepúsculo. Afortunadament, ni és massa empalagòs ni resulta sobrer, perquè Suzanne Collins es dedica a deixar-nos entreveure informació sobre el que ha passat a Pànem desprès dels darrers Jocs de la Fam. Hi ha un moment de la novel·la, coincidint amb la visita de Katniss al Districte 8, en que el triangle amoròs sembla relegat pel que serà el nus principal de la trama: la Revolució.

En llamas evoluciona de forma natural en el plantejament de la sèrie, fins a convertir-se en una novel·la superior a l'antecessora. Però com? és possible? Sí: En llamas fa olor de rebel·lió, d'història bigger than life, de Llibertat i lluita. Si Los juegos del Hambre ens parlaven de la supervivència, En llamas ho fa sobre el sacrifici. La història (i la importància) de Katniss creix. Passa de ser la protagonista d'una novel·la d'aventures a carregar el pes d'una batalla épica. I ho fa de la mà d'un talent literari com és el de Suzanne Collins, que sap imprimir força, energia, ritme i, el més important, emoció a cada una de les pàgines d'En llamas.

La novel·la es llegeix amb la carn de gallina i un nus a la gola. Quan creus que saps per on tirarà, fa un gir de cent-vuitanta graus i t'enganxa a contrapeu. I desitges més, molt més, i no pots esperar a Sinsajo, la tercera part de la trilogia.

Sense voler desvetllar gaire res de la història (per als qui teniu la sort de no haver-la començat encara), hi ha dos moments que van seguits i que m'han fet caure rendit als peus de Suzanne Collins:

El primer és prova d'habilitat de la Katniss davant els Vigilants, on els demostra el que sap fer. Acollonant.

El segon és Cinna vestint la Katniss per a l'entrevista la nit abans del Vasallatge dels vint-i-cinc, que resumeix tot l'esperit de la novel·la.

Llegiu-la.

Fer-s'ho venir bé.

2010-07-19T09:29:00.000-07:00

Hi ha qui es dedica a anar a remolc. A aprofitar-se de l'èxit aliè per, com unes rèmores, treurent el màxim profit amb el mínim esforç.

Hi ha la productora aquella, The Asylum, que va estrenar als videoclubs I am Omega el mateix any que Will Smith protagonitzava Soy Leyenda. Protagonitzada per Mark Dacascos, poca broma. Si hi esteu interessats, ara estrenen Titanic 2, que promet força.

El cas és que avui, mirant llibres per la Bertrand, m'he topat amb el que deu ser un dels casos més sagnants de patillarisme literari.

Avatares, de Matt D. Ivansky, no té res a veure amb la pel·lícula de Cameron. Sembla ser que va de la lluita entre dues races alienígenes (una d'elles de color blau), tot plegat ruixadet amb un bon raig de filosofia new age.

Llegiu aquest fragment de la contraportada:

En Avatares, en el principio de los tiempos intenta de forma novelada transmitir algunos de los conceptos recogidos en sus estudios, nociones que el autor considera de gran valor para el buscador espiritual de este nuevo milenio.

La mateixa meta que Chuck Norris. Penseu-lo un segon.

Suposo que, algú de l'editorial, en adonar-se que el tenia entre mans era, com a mínim, poc comercial, va decidir:

Entaforar-li el títol Avatares amb la mateixa font tipogràfica que la de la pel·lícula.
Ficar-hi un planeta, de fons.
Fer aparèixer un homínid pintat de blau.

No em queda més remei que felicitar-los i desitjar-los que segueixin en aquesta línia. I als nois de The Asylum, demanar-los que en comprin tots els drets per fer-ne les versions cinematogràfiques.

La Mara Dona

2010-07-04T10:37:00.000-07:00

Una història de terror que inclou antigues rivalitats, rancúnies, patriotisme, gelos, drogues i botes d'or. La Mara Dona, basat en un cas real, narra la tragèdia sudafricana d'un home que no sabia tolerar el fracàs, i com el projectava sobre el seu pupil.

Cómo sobrevivir a una película de terror, de Seth Grahame-Smith

2010-07-02T10:16:00.000-07:00

Arran de l'éxit del Manual de supervivencia zombie de Max Brooks van sorgir un fotimé de guies i llibres d'ajuda en clau (presumptament) d'humor.

Morralla.

Per això, quan vaig veure en una llibreria el Cómo sobrevivir a una película de terror, vaig pensar que era un més a la pila. O pitjor: la portada, en colors blau elèctric i pistatxo radiactiu, era com el Kill-Paff per als mosquits.

Però a casa meva hi ha uns mosquits com pterodàctils malgrat que tenim tot el dia el Kill-Paff en marxa, així que vaig decidir llegir-ne un o dos paràgrafs.

El següent pas va ser comprar-lo. I el següent devorar-lo.

Sé que crear expectatives en matèries com l'humor és perillós. Res més ensopit que la frase que ve desprès del "ara riuràs molt, ja veuràs". Però amb el llibre de Grahame-Smith em vaig descollonar. I no un o dos cops, no. De les 218 pàgines que té em vaig riure en 218. I en algunes, diverses vegades.

Què té Cómo sobrevivir a una película de terror que no tinguin la resta de manuals graciosets? Que allà on tothom cau en el clixé i en el lloc conegut (redundant en un efecte de reconeixement que pot fer esboçar un somriure, però que sempre s'allarga massa i acaba avorrint), aquest sap fer-hi un altre pas de rosca més.

Grahame-Smith utilitza el metacinema, una mica en la línia del que va fer Scream (pel·lícula que desitjaràs tornar a veure si et llegeixes aquest llibre). Però ho porta fins a l'extrem. No es tracta de sobreviure si et passessin coses com les que passen a les pel·lícules de terror, no. Es tracta de ser un personatge d'horror movie amb consciència de ser-ho. Es tracta de sobreviure les dues hores que trigarà en passar la pel·lícula!

I per això, Grahame-Smith dóna tot de consells. Des de saber en quin tipus de pel·lícula estàs (si és de zombies, d'exorcismes, de cases encantades...) perquè cada una té les seves tècniques, fins a identificar quin tipus de personatge ets (i esbrinar així si tens més o menys números de morir).

Vaig aplaudir quan, en l'apartat "Com passar una setmana sense dormir", recomanava:

1) Fer un muntatge musical. I aquest pot ser del tipus Rocky (proposar-se un objectiu impossible i entrenar-se durant una setmana/el que dura una cançó per aconseguir-ho) o tipus història d'amor (per plenar una balada de la Mariah Carey amb la primera que passi.

2) Dormir en les escenes eliminades. Vestir-se d'alguna manera que el montador hagi de descartar la seqüència en qüestió i aprofitar per dormir.

I com a últim exemple, si la resposta a almenys tres d'aquestes deu preguntes és sí, us confirmo que esteu vivint en una casa encantada:

Les aixetes i les dutxes sagnen?
Els anteriors propietaris van ser assassinats o s'hi van suicidar?
Els mobles canvien de lloc quan no mires?
Quan poses la mà a la nevera, apareix el teu braç en una altra banda de la casa?
Hi ha nens de la Guerra Civil jugant a les golfes?
Emet la casa advertències verbals o escrites?
Si parles de fer-hi reformes... baixa la temperatura de cop i volta?
Sents un impuls superior a l'habitual de matar la teva familia amb una destral?
Es presenten constantment nadius americans per preguntar: "Què se n'ha fet, del nostre cementiri?"
Hi ha algun canelobre?

Cómo sobrevivir a una película de terror és tota una troballa. I em pica la curiositat de llegir més de Seth Grahame-Smith, autor de Lincoln Cazavampiros.

District 9 Part II

2010-06-27T23:59:00.000-07:00

Els aliens regressen a la Terra per venjar-se.

Els sudafricans fan sonar les vuvuzeles.

Els aliens que no moren per un vessament cerebral se'n tornen al seu planeta, aterrits.

Les vuvuzeles són declarades patrimoni de la humanitat. S'exporten a tot arreu.

Es posen de moda i, paradoxalment, exterminen la raça humana.

Mals bevedors

2010-06-26T00:07:00.000-07:00

L'altre dia, vam comprar aquesta cervesa al Bonpreu.

Weiss Damm, cerveza elaborada según la ley de pureza alemana.

Ara estic esperant a que arribin les següents begudes:

La Guillotina, hidromel elaborada segons les lleis del Regnat del Terror. Amb la fòrmula secreta de Robespierre.

La Mordida, tequila elaborat segons els capricis dels narcos mexicans. Destilat a les pitjors garjoles de Ciudad Juárez.

Vuvuzela, licor d'Amarula elaborat segons la legislació de l'Apartheid. Ara amb menys negres!

Mahousopotamia, shikaru elaborat segons el codi d'Hammurabi. I de regal, un pack de sotagots d'argila amb l'efígie de Nabuconodosor.

Gulag, vodka elaborat segons la recepta soviètica d'Stalin. l doble de sabor a pedra picada que la competència!

El Inquisidor, rom elaborat segons la Butlla del Papa Sixt IV. Ideal per al flamejat de bruixes.

Mals finals

2010-06-22T07:31:00.000-07:00

Quan us expliquin un acudit, proveu de respondre:

Està bé, però no m'ha agradat el final.

És infalible.

Fin, de David Monteagudo

2010-06-21T04:42:00.000-07:00

Fin és un misteri.

En tots els aspectes.

La novel·la d'un autor novell que provoca reaccions contraposades. Hi ha qui l'estima, hi ha qui l'odia, hi ha qui diu que no n'hi ha per tant.

Encuriosit, atret per la promesa de literatura apocalíptica (era el poc que sabia abans de començar-ne la lectura) amb reminiscències d'Stephen King, volia fer-me'n una idea.

Fin és un misteri, del que és millor no revelar gaire res.

Fin enganxa. Monteagudo sap com provocar adicció en el lector. Potser és la virtut més gran de la novel·la, aquest no poder deixar-la anar, aquest llegir una pàgina més, i encara una altra pàgina més. Aquesta cerca de respostes a les preguntes que la història ens formula.

I aquest és un dels principals defectes. Jo de vosaltres deixaria de llegir a partir d'aquí si encara no heu passejat per la pàgines de Fin i hi esteu interessats.

Igual que en Lost, l'aparició d'elements misteriosos és el motor de la història. En Lost era una illa on passaven coses estranyes. A Fin és un refugi samraimiesc i l'ombra permanent d'un personatge amenaçador del passat dels protagonistes.

Però Lost tenia una força estètica de la que Fin va mancada. Lost era el misteri pel misteri, sí, sense necessitat de respostes, però basada en una forma de narrar absolutament orgànica, canviant, mutadora d'un episodi a un altre, recicladora de diferents tècniques i textures, que la feien única. A Lost hi havia estil. A Fin, el misteri sembla ser, en teoria, una excusa per aprofundir en les pors dels personatges i en les seves reaccions davant un fenomen que els sobrepassa. I l'estètica és pobra i limitada. Té una primera part totalment dialogada, com un guió de telefilm, amb personatges que parlen de banalitats. Afortunadament els diàlegs sempre són ràpids de llegir, però el que aporten a la descripció dels personatges és que ens trobem davant d'uns arquetips buits i poc interessants. A partir de l'inici de la road movie, cap a la meitat de la novel·la, Monteagudo repeteix patrons de forma escandalosament òbvia: començament de capítol amb tres o quatre pàgines de descripció de la muntanya/bosc/urbanització/poble, que donen pas a diàlegs entre els protagonistes.

Els diàlegs, en aquesta part, continuen sent absolutament superficials. L'exploració de les pors i els dimonis dels personatges es queda en mera exposició d'atacs d'histèria i actituds pròpies del clixé. No s'arriba a aprofundir mai. Monteagudo no grata més enllà de la superfície. Filma, no escriu. Monteagudo no arriba mai a realitzar un estudi de les emocions humanes davant un perill tan irracional com el que planteja. Veiem, no comprenem.

Això sí, Monteagudo sap trobar imatges prou poderoses, com les dels galgos a la benzinera, i d'altres un pèl forçades (el tigre caçant un dels protagonistes), però que no fan oblidar que la novel·la és reiterativa. i que fa voltes i voltes sobre les dues o tres mateixes idees.

Si Monteagudo hagués volgut explicar una història més que alliçonar sobre el ser humà i el sexe dels àngels, podríem estar davant d'una bona novel·la apocalíptica. El problema-o un dels problemes- és que la metàfora anul·la qualsevol planificació argumental i un cop finalitzada la lectura ens trobem davant d'un relat molt allargat que sembla improvisat sobre la marxa. Com si l'autor no tingués clar on volia anar i deixés el final obert per fer-lo més interessant, per remarcar aquesta voluntat parabòlica, sense adonar-se que no hi ha al·legoria en la xerrameca buida, que no hi ha conflicte en la indiferència.

Rudyard Klingon

2010-06-16T03:24:00.000-07:00

Rudyard Klingon és l'autor de Kirk, El llibre de bitàcora de la selva i del relat L'home que va poder ser capità de la flota estelar.

Una revolución pequeña, de Juan Aparicio-Belmonte

2010-06-14T00:43:00.000-07:00

Vaig conéixer Juan Aparicio-Belmonte a Monticello, un poblet al nord de Milà, durant les jornades La Passione per il Delito. Havíem de compartir la xerrada sobre la traducció a l'italià de les nostres respectives novel·les. Ens van presentar a les portes de la Villa Greppi i vaig fer algun comentari sobre la samarreta que portava, que crec que era de Metal Gear Solid. Ah, no sé, me la regalaron, va respondre.

Desprès, mentre comprometíem la salut mental de la nostra traductora simultània, vaig riure molt amb ell. Molt.

Per fi he pogut clavar-li queixalada a Una revolución pequeña, i no m'ha decepcionat gens.

Una revolución pequeña és Aparicio-Belmonte pur. És ell. No enganya a ningú. La mateixa capacitat per a desconcertar (ah, no sé, me la regalaron) i el mateix do per a fer riure (creieu-me que pocs cops m'ho he passat tant bé en una presentació com escoltant-lo a ell rematant una parrafada davant de 150 espectadors amb la frase menuda paja mental os acabo de soltar). La novel·la és fresca, rapidíssima, ondulant i enormement sarcàstica. Llàstima que l'autor sigui del Madrid (i faci que els protagonistes que pitjor ho passen en el relat siguin culés...).

La història comença en un vol accidentat de Brusel·les a Madrid, en que Esteban Goméz Rescello coneix a Perversa, una dona grassa i alopècica que li canviarà la vida de dalt a baix. A partir d'aquí, comença una d'aquelles novel·les negres que defugen qualsevol clixé i aposten per la imprevisibilitat. Juan Aparicio-Belmonte opta per un realisme extravagant, que força i força fins a doblegar-lo i retorçar-lo sobre si mateix. Homicidis per plaer, policies ineptes, advocats empresonats, remordiments inoportuns, marxistes de bragueta fàcil, psicoanalistes catatònics... tots sumen en aquesta versió castissa de Dexter. I no m'entengueu malament, no és una comèdia, almenys no en el sentit d'una història que busca la riallada.

Si he de destacar un aspecte de la novel·la (a part de la frescor en el seu estil) és aquesta disecció de les adiccions, de les pulsions incontrolables que ens dominen i influeixen en tot allò que ens envolta. I l'adicció de Una revolución pequeña és l'adicció a matar. Un relat sobre ionquis de l'assassinat, que necessiten cada cop una dosi més alta per superar l'ansietat. I tot descrit pràcticament sense sang, assassinats narrats a partir d'elipsis, per donar més protagonisme a les conseqüències (i l'humor absurd que comporten) que a l'acte en si.

Ja tinc ganes de coincidir en una altra presentació amb Juan Aparicio-Belmonte. Però no pujaria en una avió amb ell, per si de cas.

Corona de Flores, de Javier Calvo

2010-06-11T03:23:00.000-07:00

Un policia violent i tap de bassa, un metge amoral i plurifòbic, un assassí misteriós, una ciutat gòtica, bruta, fosca i perillosa.

En començar la lectura Corona de Flores, no podia evitar sentir que llegia la cosina-germana de La mala dona. Amb un esboç de somriure, reconeixia molts dels elements de la novel·la que el meu benvolgut alter ego va escriure sobre l'Enriqueta Martí. Ambdues comparteixen la voluntat de recrear una Barcelona victoriana i miserable, farcida de personatges sense escrúpols i malaltissos, de dobles morals i misteris encapsulats uns dins d'uns altres.

Però Calvo hi introdueix un parell d'elements més.

Per una part, l'aspecte folletinesc de culebró decimonònic, tal com Zafón va fer amb La sombra del viento, però retorçant-lo i conferint-li un to més inquietant, menys mainstream. En aquest sentit, Corona de Flores estaria més a prop de David Lynch que de Zafón. Les vivències personals dels protagonistes (amb secrets familiars inconfensables fins a les darreres pàgines) són menys recomfortants en Calvo que en la popular novel·la sobre Julián Carax. Hi ha menys lloc per a la redempció, menys espai per respirar. Cap llum al final del túnel. Potser és un dels riscos (comercials) de Corona de Flores: la impossibilitat per al lector d'identificar-se amb cap personatge. Tots són atractius com a éssers literaris (Menelaus Roca és fabulós), però provoquen un rebuig empàtic que, a mida que s'avança la novel·la, esdevé tèrbol.

Javier Calvo explora el subsòl de Barcelona, com una ciutat oculta, amagada, latent, convertida en l'ombra de les aparences de la superfície, el lloc on van a parar tots els detritus que la societat benestant no accepta. Fins i tot, en un exercici gairebé metaliterari, hi introdueix la novel·la La ciudad secreta d'Aniol Almarrosa.

Potser és el moment en que davallem sota terra on es produeix el clímax de la novel·la. De les tres parts en que està fragmentada, la primera és magistral. Per ritme, ús del llenguatge, atmòsfera, personatges i plantejament de l'enigma, es tracta d'un autèntica meravella. Com diria el mateix Calvo: señores, somos gente victoriana. I ho explota.

La revelació del final del primer acte és, potser, massa prematura (aquí hi deu influir la inexperiència de Calvo en la construcció de novel·la negra, o en que tant se li en foten les convencions del gènere). I això influeix en una lleugera baixada del ritme en la segona part. L'autor aprofita per recrear-se en l'atmòsfera, però el misteri ha perdut pes i fa que aquest fragment quedi un pèl aïllat de la resta de la novel·la, més literari que criminal.

Afortunadament, les peces es tornen a ajuntar en un gran tercer acte, en que reapareix l'steampunk entrellucat al principi de la història. Torna l'acció, torna la violència hipertrofiada, tornen les màquines metàl·liques i la Nova Carn de Cronenberg; les venjances i la deshumanització, els odis amagats pel pas dels anys. I se'ns ofereix una resolució laberíntica i tancada amb fil de cosir cadàvers a la sala d'autòpsies.

De vegades, i novel·les com la de Javier Calvo ho demostren, la millor manera de conéixer una ciutat és a través dels seus crims.

Pedro Almodóvar's KickAss

2010-06-07T05:42:00.000-07:00

Del director de Hable con Hulka i Todo sobre mi Wonderwoman, arriba...

Superherois transvestits, nenes malparlades, sang i fetge i parrussos sense depilar; trets, explosions, números musicals infames, discussions histèriques, sexe esbojarrat i Chus Lampreave! Tot aixó i més a Pedro Almodóvar's KickAss!

La Constant

2010-06-04T09:07:00.000-07:00

Més sobre el misteriós cas de la visitant del futur, a Operació Asimov.

L'art perdut de l'il·lusionisme

2010-05-28T01:22:00.000-07:00

Anem al teatre a veure el Mag el dia de l'estrena.

No en sabem res, d'ell.

L'escenari és a les fosques i qui més qui menys aprofita per parlar amb l'acompanyant. Això és el de sempre, a mi la màgia no em sorprèn, a veure què tal està...

Esclat de llums i focs d'artifici, que deixen tothom arrapat a la butaca.

El Mag fa una entrada triumfal. Apareix del no res amb un conill en una mà, una tortuga a l'altra i una cadernera sobre l'espatlla.

Una ajudant, vestit curt de lluentons i llavis d'un roig ofensiu, treu una peixera. El Mag, sense dubtar, hi introdueix la cadernera.

El públic conté la respiració.

L'ocell, en contacte amb l'aigua, esdevé un peix de colors, que neda indiferent als aplaudiments del públic.

Desprès li toca el torn a la tortuga, que és esmicolada a base de cops de martell sota un mocador. Però del mocador només en surten llenties. I les llenties, introduïdes en una olla amb aigua bullint (o suposem que bull, pel xup xup que sentim, tot i que sabem que tot són trucs) es converteixen en la cadernera.

Aplaudim. I aplaudim molt fort.

I mentre aplaudim, el conill levita per sobre del Mag i es fa fonedís.

Una dona crida nerviosa a la platea.

El Mag pregunta què ha passat.

I un home respon que el conill corre per entre la gent.

Murmuri del públic. Com ho ha fet? Com és possible?

El Mag presenta a l'Ajudant. Li demana que entri en un sarcòfag amb motius egipcis i que expliqui la seva vida. Des del primer record fins a què ha dinat avui. L'Ajudant garla i garla i garla, però d'ella només en veiem les mans, que surten per dos forats a banda i banda del sarcòfag. La gent riu amb les seves ocurrències. El Mag agafa una llança flamejant i atravessa el sarcòfag.

Moment de silenci.

Aguantem la respiració.

I l'Ajudant, com si res, reprèn la seva xerrera, nomès ensordida pels nostres aplaudiments.

El Mag treu la llança i obre el sarcòfag, on l'Ajudant xerra i xerra amb la tortuga sobre l'espatlla.

Més aplaudiments.

S'abaixa el teló.

Quan torna a sortir, el Mag fa un espectacle de prestidigitació amb cartes.

Està bé, però no és tan espectacular com els anteriors números. De tant en tant, apareixen la tortuga, la cadernera i el conill. Però hi ha més protagonisme dels bastos, les espases i les copes.

Hi ha gent que surt de la sala, avorrida.

El Mag se n'adona i convida a l'Ajudant a col·locar-se braços en creu al fons de l'escenari. El Mag entoma una de les cartes, en llepa el tall i la llença com un ganivet cap a l'Ajudant. La carta es clava en un espetec al costat de l'orella dreta de l'Ajudant. El Mag en tira una altra, al costat de l'orella esquerra.

Ovació a la sala.

S'apaguen els llums.

Expectació.

Un focus il·lumina l'Ajudant. Porta el conill, la cadernera i la tortuga. I en fa malabarismes. Se'ls passa d'una mà a l'altra a una velocitat vertiginosa. El Mag no hi és. Contemplem una estona l'Ajudant fent jocs de mans amb els animals.

Finalment, els llença a l'aire i... on són? Han tornat a desaparèixer!

Hi ha qui aplaudeix i qui se sent enganyat. Hi ha més gent que surt de la sala, enfurismada. I qui aprofita per aplaudir fort, ben fort.

Nosaltres seguim asseguts, encuriosits, esperant a saber on ens portarà l'espectacle.

Aleshores, el Mag juga amb un ratolí i dos escarbats. Munta un petit circ en que el ratolí fa de mestre de pista i els escarbats l'obeeixen i fan equilibrisme. Tot l'equilibrisme que pot fer un escarbat en un diorama.

Se senten xiulets. Ja fa estona que a la sala hi som la meitat dels que hem entrat. Miro el rellotge i l'espectacle és llarg. M'agrada, sí, i és sorprenent. Però ben bé no sé on ens porta.

A més, hi ha força xivarri. Comentem els trucs amb el veí de la butaca del costat. Intentem endevinar com ho fa. Critiquem. Lloem. Tots els qui quedem a la sala no parem de parlar. Constantment.

Una fanfarria sona pels altaveus. Una veu masculina, profunda, ens adverteix que l'espectacle és a punt de finalitzar.

Nervis.

Com ho acabarà?

Un tanc ple d'aigua davalla per un sistema de politges fins a l'escenari. Apareix el Mag. Hi ha aplaudiments, sí, però tímids. Fa un speech en que ens explica alguna cosa que no acabem d'entendre. No té relació amb l'espectacle. És un monòleg confús, que poc té a veure amb el número final.

S'enfunda una camisa de força.

L'Ajudant li tanca les corretges i, per assegurar-se'n, li col·loca uns cadenats. Tres o quatre.

El Mag puja per una escala fins a dalt de tot del tanc d'aigua. S'acomiada de la gent. I, en un saltiró, s'hi submergeix.

El veiem aguantar la respiració. El veiem remoure's per deslliurar-se de la camisa de força. Patim per ell.

I una cortina ens tapa el tanc.

No sabem res. No sentim res. No veiem res.

La cadernera apareix volant fins a la part superior del tanc d'aigua, on s'atura.

I hi entra.

El conill porta la tortuga a l'espatlla. També s'apropa al tanc. Aixeca la cortina un xic, just entrar-hi.

Fins i tot el ratolí del circ d'escarbats corre per sobre les taules de l'escenari i desapareix darrere de la cortina.

Torna a sonar la fanfarria.

L'Ajudant somriu, tira d'una corda i fa caure la tela.

El tanc ja no té aigua.

Dins, hi ha el Mag, tot xop, de peu dret. A una mà, hi du el conill. A l'altra, la tortuga. El ratolí treu el cap per una butxaca. I la cadernera piula sobre l'espatlla.

Està en la mateixa posició en que ha començat l'espectacle.

I s'apaguen les llums.

Trenco a aplaudir. M'ha agradat, i m'ha agradat molt. Ha estat un final emocionant. Feia por, perquè semblava que el Mag havia perdut el rumb de l'espectacle, però finalment l'ha sabut reconduir, i l'ha acabat com es mereixia.

No és un ovació unànime: hi ha crits de protesta a la sala. Hi ha xiulets. Gent que demana que el Mag expliqui els trucs. Com ho ha fet? Gent que vol saber on és la màgia. Que es queixen perquè senten que el Mag els ha entabanat. Que hauria d'haver explicat com ha fet per esmicolar la tortuga i que en sortissin llenties, o per ensinistrar dos escarbats.

El públic discuteix enfervorissadament. S'han format dos bàndols: els qui ens sentim satisfets amb l'espectacle, amb totes les seves virtuts i els seus defectes, i els qui se senten estafats.

És qüestió de gustos.

Però mai havia assistit a un espectacle de màgia que generés tanta controvèrsia.

Màgia.

Il·lusionisme.

Prestidigitació.

Qui necessita més?

Marburg

2010-05-22T01:01:00.000-07:00

Decidim viure sols o acompanyats. Decidim casar-nos o aïllar-nos, lligar-nos a la família o distanciar-nos-en, decidim separar-nos o conèixer gent nova.

Però quan afrontem la mort... serem capaços d'escollir? Deixarem que algú ens acompanyi en els darrers moments o el foragitarem? La mort és un acte íntim. La majoria d'espècies animals abandonen el grup per morir.

Què ens fa diferents als humans?

La por.

Quatre històries. Quatre dècades. Quatre epidèmies (virus Marburg, fanatisme religiós, Alzheimer i SIDA). Quatre escenaris juxtaposats que inicien el seu recorregut dramàtic de forma aïllada, sense connexió aparent els uns amb els altres.

El text de Guillem Clua és senzillament perfecte. Blindat. Una història coral de personatges que comparteixen el terror a la soledat i el rebuig, mancats de fe i marcats per un fet terrible, que es troben en una disjuntiva que els dóna la oportunitat de canviar les seves vides... o les seves morts.

No és difícil trobar-hi semblances amb qualsevol pel·lícula de Robert Altman, amb el Magnolia de Paul Thomas Anderson o, ja em perdonaran, les millors línies argumentals de Lost. De fet, Marburg és com una gran temporada de Perduts, amb els seus creuaments de personatges, els flashbacks, la universalitat de la seva proposta o la tensió in crescendo. No hi ha una illa: n'hi ha quatre. Totes Marburg, en quatre continents diferents, en quatre époques diferents. Però que acaben formant un tot, un fresc immens de la condició humana, de les pors del segle XX, de l'home vulnerable davant l'amenaça externa i interna.

La direcció de Rafael Duran i l'escenografia són realment impressionants. Dir cinematogràfic, en aquest cas, és fer curt. L'ambientació, el vestuari, el maquillatge... et submergeix en cada moment històric. L'ús de la música (subtil i encertada alhora), de la il·luminació per a cada escenari, i el recurs a la projecció d'imatges (des de rètols d'ubicació de l'acció fins a gegantins virus dansant) sobre l'escenari resulta tot un encert. A tall d'exemple, el final del primer acte és de pell de gallina, monstruosament impactant. I, a més, la demostració que ens trobem davant d'una de les obres més exportables que hagi donat mai el teatre català.

En l'apartat actoral, 10 sobre 10.

A destacar Vicky Peña i Fina Rius, que deixen bocabadat l'espectador en la seva progressió sobre l'escenari (els seus són els únics personatges per a qui passa el temps, que no queden estancats en un moment de la història). Però la resta el treball és magnífic.

El matrimoni interpretat per Ivan Benet i Victòria Pagès transmetren l'angoixa de la infecció i s'interposa en una relació ja deteriorada (tots els remordiments, tota la culpa, tota la cruesa dels darrers instants telèfon en mà).

Santi Pons interpreta el descregut i benjaminlinusesc reverend encarregat de certificar l'existència de miracles en una parròquia sudafricana. La seva sorna contrasta amb la candidesa de Carol Muakuku, en un d'aquelles històries de fe contra ciència. Fantàstics.

I tota una sorpresa (tant per l'arriscat del plantejament com per la virulència i tendresa de l'actuació) la història del metereòleg interpretada per Eduard Farel·lo i Ferran Vilajosana (en un registre aboslutament diferent al que ens tenia acostumats). Intensitat, potència física i ritme és el que aconsegueixen imposar en la seva parcel·la, en un text difícil i dur.

Les quatre marburgs que sembla que no tinguin res en comú i que poc a poc es van entrellaçant, absolutament compensades les històries (cap d'elles és més protagonista que les altres, totes són igual d'atractives, no hi potes coixes en aquesta taula), fins a formar un tot homogeni, un riu que flueix a través del temors humans, de les pors més íntimes i al mateix temps més compartides, en un final d'obra apoteòsic on el creuament de diàlegs, frases, paraules fa saltar totes les emocions de l'espectador, hipnotitzat per un espectacle captivador en el fons i en la forma, corprès perquè hom sent que podria ser part de la cinquena història.

Perquè les seves pors són les nostres pors.

I es planteja la pregunta:

Arribat el moment, seràs capaç d'escollir?

Fotografies de David Ruano (c)

Error de forma

2010-05-19T02:47:00.000-07:00

Hisenda, una hora de cua. El 238, el meu número.

-Bon dia. Que no he rebut el borrador a casa perquè ens vam mudar i venia a veure si em podia donar-me la referència per consultar-lo a internet.

-Aquí no te la puedo dar. La tienes que buscar en internet.

-I com ho faig?

Treu un full mecanografiat amb una olivetti, algunes paraules tatxades que s'han perpetuat fotocòpia rere fotocòpia.

-Sigue los pasos 1, 2, 3 y 4. Aquí, donde dice NIF, pon el DNI -i assenyala a un altre lloc- Y aquí, donde dice NIF, pon el DNI.

-I ja està?

-No. Te dará un número. Entonces vuelves, haces otra vez la cola y yo te lo valido.

-O sigui, que ho faig a internet i vinc perquè m'ho validi.

-Sí, y entonces ya podrás consultarlo por internet.

-Val.

Em mira la samarreta.

-Españoles, Franco ha muerto -llegeix.

Em miro, no recordava que duia la samarreta amb la imatge d'Arias Navarro a la tele informant de la mort del Dictador.

-Sí.

-Pues ya se podría morir también Zapatero.

-Hombre, a ese le han votado.

-Yo sí que le botaba.

I prem el botó del següent, per donar per finalitzada la conversa.

Snuff, de Chuck Palahniuk

2010-05-08T00:54:00.000-07:00

En una habitació de la Residència Universtitària Catòlica de Milà, amb el Crist despenjat i posat bocaterrossa sobre la cadira que fa de tauleta de nit, m'acabo la darrera novel·la de Chuck Palahniuk.

Com a escenari és bastant irònic.

Snuff m'ha deixat la mateixa sensació que em deixen la resta d'obres de Palahniuk. Una lectura àgil, sobredocumentada d'informació insòlita (potser la part més positiva), amb personatges que cada cop es van tornant més estranys (potser una de les parts negatives) i que deixa un regust final de ximpleria passatgera, una espècie de desconcert. Com si hagués vist una pel·lícula de Tom DiCillo, en la que en acabar dius: ah, val.

A veure, Snuff (pel meu gust, títol equivocadíssim es miri per on es miri) està bé. I prou.

El rodatge de l'última pel·lícula d'una estrella del porno en decadència, Cassie Wright, que es vol fer 600 paios d'una tacada, vist des de la perspectiva dels números 72, 137, 600 i de Sheila, l'ajudant personal de la pornstar. Durant l'espera, en mitjons i calçotets, aniran descobrint les connexions que hi ha entre ells.

Palahniuk es fa fort en els personatges perdedors, que viuen al límit i tenen una certa tendència a l'autodestrucció. El camp sòrdid del porno és el perfecte per a conrear-los. Però fa la impressió que assistim a una història menor, a unes vides que, en realitat, ens importen ben poc. Tant se val qui siguin el senyor 72, 137 o el 600, que ho anem acceptant sense immutar-nos. Els twists argumentals es succeixen com per rutina, i el principal (esbrinar la identitat d'un personatge, motor en el fons de tota la història) es veu venir d'una hora lluny, la qual cosa fa que es desinfli una mica el suspens que es podria haver anat creant.

L'autor, però, sí té demostrada habilitat per crear ambients. En aquest cas, la nau industrial que fa olor d'oli per a nens. És un lloc xiclós, llefiscós. En la lectura, ens hem d'anar aturant cada dues o tres pàgines per netejar-nos el tou dels dits, que queden enganxifosos.

Afortunadament, també hi ha fragments força divertits. Són, generalment, aquells en que s'expliquen anècdotes curioses, com el cas dels suïcidis per gafapastisme:

"Durante la Guerra Fría en los años cincuenta, a los espías americanos se les fabricaban gafas de montura gruesa y pesada. Si los capturaban, los habían entrenado para masticar como quien no quiere la cosa las patillas curvadasm donde se habían incrustado dosis letales de cianuro dentro del plástico. Son esas mismas gafas con montura de concha para suicidarse las que inspiraron la imagen de Buddy Holly y de Elvis Costello. Todos esos jóvenes a la moda llevando la muerte sobre la nariz".

Ma germana em va regalar una moleskine per apuntar-hi els llibres que anava llegint, amb cites i coses que m'agradessin d'ells. Té unes caixes especials a cada pàgina, tipus fitxa de biblioteca, per portar-hi un registre. L'estreno amb Snuff, de Chuck Palahniuk. I a consciència. Una de les majors virtuts de l'autor d'Oregon és que les seves novel·les són un generador sistemàtic de converses de sopar.

I de vegades està bé parlar d'alguna cosa que no sigui Lost, o el Barça.

La dinàmica Moore-Ibrahimovic

2010-05-02T01:37:00.000-07:00

Cada cop que veig una pel·lícula de Bond amb Roger Moore fent d'agent 007, m'adono que són una mica pitjors.

No reivindico a Connery com el millor Bond de la història (Dr. No és una rucada tropical i la sobrevalorada Goldfinger té més de comèdia que d'acció), entengueu-me.

En realitat, la saga Bond m'ha fet més gràcia que una altra cosa, amb tots els seus altibaixos, però és plena de pel·lícules mediocres que no s'aguantarien si no fossin per la imatge de marca de l'agent al servei secret de Sa Majestat. En aquest sentit, no és tant diferent de Star Trek. O sí, perquè aquelles no se salven ni per la mítica de la sèrie.

Ara bé, per una sèrie de casualitats, he vist en pocs temps Panorama para matar i Moonraker. Feia molts anys que no les veia (també he tornat a veure Alta Tensión, però és prescindible per parlar d'aquest post... i per a tot).

Jo puc entendre que a Ian Fleming volgués Moore per al seu Bond. Quan feia El Santo (la sèrie) era un paio amb carisma i sornegueria capaç de desarmar un bar ple d'espies amb un somriure. A més, el theme principal que l'acompanyava sempre funcionava, la qual cosa feia preveure que el theme de John Barry per a Bond li encaixaria a la perfecció.

Però per problemes contractuals Moore va arribar tard. Ja amb pinta de turista britànic per Marbella. Pantalons de cintura alta, camisa per dins. Repentinat de colònia.

Les pelis de Roger Moore ho tenien tot per a ser grans Bonds. Dolents fabulosos (Spectras, Blofelds i demés) dels que ja no se'n troben. Gadgets de Q cada cop més elaborats. Actorassos (Christopher Walken o Christopher Lee, per exemple) i personatges com el de Grace Jones.

Però aquesta escora de Moore cap a l'humor de traç gruixut les converteix en un tonteria.

Roger Moore és l'Zlatan Ibrahimovic de les pel·lícules de 007. Frena el joc, no entén el sistema de l'equip i no és el davanter centre que se'ns havia promès. Fa algun gol, però no encaixa.

Crec que va ser un error fitxar Roger Moore. Com va ser un error intentar recuperar a Connery (Nunca digas nunca jamás) ja massa gran.

Moore té molts defensors, em consta. Sovint ens ceguem perquè un actor va fer una bona sèrie o una bona peli, i ja creiem que pot ser un crack a tot arreu. Però hi ha vegades que un bon actor no necessàriament ha de funcionar en un bon equip.

I les pel·lis de Bond amb Moore són una autèntica ximpleria. Amb bones cançons, sí, però ximpleria.

Passi el que passi, cor blaugrana

2010-04-28T08:13:00.000-07:00

Barça - Inter, 28 d'abril de 2010
Semifinals de Champions

La invenció de Morel

2010-04-18T10:51:00.000-07:00

Desde París con amor és tan obertament autoparòdica, tan conscient de la poca seriositat del seu plantejament, que en acabar resulta simpàtica.
L'anterior pel·lícula de Pierre Morel, Venganza, és un dels millors thrillers d'acció que he pogut veure en pantalla. Eficaç, directa, entretingudíssima i vibrant.

Desde París con amor es planteja com una comèdia, però els diàlegs són bastant infantils. També deixa clar que hi predomina l'acció, però la nul·la identificació sobre els personatges fa que no ens emocionem ni patim per ells quan corren perill. De fet, mai no corren perill.
L'argument fa aigues per tots costats i el guió és d'un naïf que espanta.

Però a mida que va avançant la pel·lícula i acceptes el joc, no pots evitar somriures. No pots evitar deixar-te anar i saber que, si bé allò no va enlloc, tant se val perquè és com un d'aquells acudits que de dolents fan gràcia.

I li he agafat el gust a aquest segell Morell. Un director que filma l'acció com pocs (molt ben planificat, força entenedora) i que en els dos films que porta ja ha deixat clar què en pensa del rotllo multiculti.

En un cinema europeu obsessionat en enviar missatges políticament correctes sobre la immigració. En parlar sobre els barris perifèrics d'una manera transcendent, Morel s'atreveix a introduir aquests ingredients en la seva coctelera i sacsejar-la fort.

A Venganza i a Desde París con amor els suburbis de París són llocs perillosos on no passejaries mai. Xinos traficants de cocaïna, nens argelins armats fins a les dents, terroristes paquistanesos, bandes d'extorsionadors coreans i negres proxenetes comparteixen pantalla amb diplomàtics blancs súmament idiotes i assassins wasp nordamericans plens de prejudicis. Tota una festa, escoltin.

Travolta i Rhys-Meyers s'adrecen a un edifici on han de... bé, crec que han de matar tothom que hi ha dins, no ho recordo exactament. Travolta diu:
-Así que esto es París.
-Sí -contesta Rhys-Meyers.
-Me lo imaginaba más bonito.
-Bueno, es un barrio periférico de París.
-Me lo imaginaba más bonito que cualquier barrio periférico americano -sentencia Travolta.

Disculpeu el joc de paraules del títol, que no ve a tomb de res, però que em venia de gust escriure.

What if... Desmond and Penny, de Lost

2010-04-17T12:49:00.000-07:00

En una realitat paral·lela, Charles Widmore li paga uns pits nous a la seva filla, amb la qual cosa Desmond no va mai a la illa.

mèssim -a, la nova incorporació al Diccionari de la Llengua Catalana

2010-04-11T10:42:00.000-07:00

mèssim -a
	[s. XXI; del cognom Messi, relatiu a Lionel Messi]
	1 adj Que excel·leix en el seu futbol, que exhibeix en alt grau la tècnica, persistència, qualitat, força en un partit, jugada o gol.
	2 p ext Dit de l'enfrontament, eliminatòria o final en que s'ha vist una actuació estelar de Leo Messi.

A tall d'exemple:

L'Arsenal va caure a quarts davant d'un Barça mèssim.
El primer gol al Madrid és mèssim.
En l'última passada, es van trobar un Xavi mèssim.

La febre, de Wallace Shawn

2010-03-30T11:13:00.000-07:00

Dissabte per la tarda, a tocar de la migdiada, ens apropem al Teatre Lliure. No he llegit res sobre l'obra. No en sé res de res. Espero que em sorprengui.
Durant una hora i mitja, Eduard Farel·lo es deixa la pell, la veu i la suor a l'escenari. La seva interpretació és magnífica. Intensa i dura, molt dura.
La pega és que el text no acompanya.

La febre ens va avorrir moltíssim.

El personatge principal pateix deliris en una habitació d'hotel d'un país remot. Reflexiona sobre les comoditats de què disfruta en la seva vida occidental i com de malament ho passen els habitants del Tercer Món. Es fa creus de les injustícies que hi ha arreu. De com els rics exploten els pobres. De com els pobres es revelen contra els rics. De com els rics maten els pobres que es revelen. Deliris d'una hora i mitja, inclosa una explicació de què és el marxisme, salpebrats amb imatges breus de professores assassinades, de bona gent mutilada, de poblats explotats pel malèvol home blanc.
Als cinc minuts, m'hi hauria atansat per donar-li un ibuprofé, a veure si li baixava la febre.
El text és pretenciós, pedant, sovint inintel·ligible i massa redundant. No diu res de nou i, tot el que diu, ho repeteix una i una altra vegada.
Vaig fer l'esforç de seguir-lo, però a l'última mitja hora ja em vaig desconnectar.

I vaig assistir a un espectacle alternatiu i, si més no, curiós.
Els narcolèptics no haurien d'asseure's a la primera fila.
De les cinc persones que vam localitzar pesant figues durant la representació (i això que la primera part es fa amb uns disuasoris llums ben encesos), no podia deixar de mirar la dona de la primera fila.
Estava a dos metres de l'Eduard Farelo, amb prou feines, però això no va ser mai obstacle per fer unes rematades de cap que ja voldria per a si Zlatan Ibrahimovic. Fuetades cervicals de la intensitat d'un accelerador de partícules que, per collons, l'actor havia de veure. La tenia al davant!
Fins i tot, en un moment de patiment muscular, va provar de tirar el cap enrere, com mirant a la bòveda d'un planetari. Però aleshores s'ennuegava i tenia apnees. El roncs, en rigorós Dolby Surround, els teníem a la fila del darrere, però.
En finalitzar la representació hi va haver qui es va aixecar a ovacionar el Farelo. Una actuació forta, la del Bruce Willis català.
Llàstima que el que discurs sigui tan obvi i insistent com els de les oenegés que t'assalten a la plaça Catalunya per demanar-te diners.

Fuck America, d'Edgar Hilsenrath

2010-03-26T01:21:00.000-07:00

Si Quentin Tarantino hagués de reescriure El Lazarillo de Tormes després d'una nit veient Taxi Driver sense parar, en sortiria Fuck America.

I ara que ja està fet el titular, comencem.

No hi pot haver poesia després d'Auschwitz, diuen. I la literatura sobre l'Holocaust que ens ha arribat té el segell de Primo Levi o Imre Kertesz, entre d'altres. Ombra. Por. Plany.

Edgar Hilsenrath és un jueu alemany que va sobreviure al genocidi en el guetto de Czernowitz, per després emigrar als Estats Units.

Però a la novel·la, com en un joc de miralls, és Jakob Bronsky, un nano jueu que ha sobreviu a Nova York en els anys cinquanta i està escrivint un llibre sobre la seva experiència a Europa durant la Shoah. Una novel·la que es dirà "El pajillero".

Jakob és mentider patològic: menteix sempre i a tothom. És la seva única manera de supervivència. A llarg de Fuck America el seguim en la seva vida qüotidiana, a la recerca de feines de merda amb què poder pagar-se les putes. Amb ell, ens endinsem en el Nova York deprimit dels cinquanta, ple de cafeteries d'immigrants, de cinemes on el públic va a cascar-se-la quan hi surt l'actriu de moda, d'autobusos que triguen hores a arribar als barris més perifèrics, de les putes que tothom ja coneix, dels treballs precaris que no duren més d'una nit, d'indigents en esmoquin dormint al carrer...

Dues històries de supervivència, doncs, no tant distants entre si. La ciutat desconeguda, vasta i hostil i el guetto rumanès. Dues històries que es miren cara a cara en els darrers compasos de la novel·la, on l'autor crema els seus dimonis.

I ho fa amb un estil tan propi, tan personal, que la lectura de Fuck America esdevé adictiva. Gairebé sense descripcions, amb dialectes directes i curts, una mica en la línia de Cormac MacCarthy, però amb el sentit de l'humor que a aquest li manca. Perquè rius. Amb Fuck America no pots parar de riure. No és una comèdia, però el sarcasme amb que aquest Lazarillo mira la vida t'hi fa sentir còmplice. Els passatges de la secretària de l'editorial i el de l'agència matrimonial són impagables.

Jakob Bronsky s'obsessiona amb les dones, malviu fent sinpas i es comporta com un Tyler Durden qualsevol quan ha de treballar. I poc a poc descriu el que és sentir-se estranger a tot arreu, no ser d'enlloc i sempre viure desplaçat. Sentir-se com quan Rambo torna al poble després de Vietnam i s'adona que és un pària.

Amèrica, la terra promesa. El país de les oportunitats. El somni americà.

Fuck America.

El cuarto oscuro de Damocles, de Willem Frederik Hermans

2010-03-20T01:12:00.000-07:00

Un holandés infeliç, Philip Osewood, a qui de petit la mare va assassinar el pare, porta un estanc quan els nazis envaixen el seu país.
Un misteriós soldat, Dorbeck, contacta amb ell per demanar-li ajuda.
És l'inici d'una sèrie d'atemptats i actes de resistència de l'estanquer contra l'ocupació nazi.
Però quan la situació es complica i Osewood es converteix en la persona més buscada del país, s'adonarà que ha estat seguint les ordres d'algú a qui no coneix ningú i que té una facilitat increïble per no sortir a les fotografies...
Algú que s'assembla terriblement a ell.

Us recorda a El club de la lluita de Palahniuk, oi?

El cuarto oscuro de Damocles és una novel·la de 1958, que ha estat tot un éxit a Holanda i França. Vaig llegir-ne crítiques boníssimes, que parlaven de l'ambigüitat moral dels personatges i de la confusió dels límits de la realitat.

Però això no vol dir que deixi de recordar a El club de la lluita.

Així que, durant aproximadament la meitat de la novel·la (i no és curteta), m'ha acompanyat una sensació de déjà vu que no em feia gaudir-la del tot. El relat prometia. La història semblava atractiva.

Però era com si ja l'hagués llegit abans.

Cap a la meitat tot canvia.

A pitjor.

Si ja és prou difícil seguir la història amb uns personatges de noms estranyíssims (més que nazis a Holanda jo imaginava elfs executant orcs), la cosa es complica quan les accions no tenen cap sentit.

Hi ha un moment a El cuarto oscuro de Damocles en que comencen a passar esdeveniments inconexes, en que la gent es comporta com en una pel·lícula de David Lynch (només hi faltaven disfresses gegants de conills) i en que hi ha tants personatges que no saps si són reals o imaginaris que et desconnectes.

No entendre res, pel meu gust, no és un factor positiu per a valorar la novel·la.

En definitiva, que l'he enllestit amb la sensació de pèrdua de temps.

I això em fot.

A mi, i a l'home que m'ha dit que escrigués això.

Chep i Fidel

2010-03-15T12:56:00.000-07:00

Fa tres anys, us portava l'estremidor document gràfic en que Jep i Fidel vivien en una tenda de campanya en un descampat, llogant els seus culs a canvi d'heroïna. Cavall Fort, n'era l'epígraf.
Avui, rebuscant en els arxius akàsics, he trobat una altra prova gràfica del passat rebel d'aquests dos ídols juvenils.

Chep i Fidel, com es feien dir, van ser molt més revolucionaris del que sempre s'havia cregut.

Immortals infeliços

2010-03-13T00:35:00.000-08:00

Fa uns mesos, el cineasta Oriol Paulo (recordeu aquest nom) em va recomanar The man from Earth.
Era un telefilm modest en que un grapat d'amics es reunien una cabana al bosc. L'amfitrió, John Oldman, els havia de confessar el seu secret més íntim.
A poc que hagueu llegit el títol del post i el cognom del protagonista, haureu endevinat per on van els trets.

A Carta a la Reina d'Anglaterra, Vicenç Pagès Jordà es posa en la pell de John Smith, un home engarjolat en una presó britànica, que envia una missiva a la monarca per explicar-li els motius que l'han dut fins aquest indret. O més aviat el motiu. La immortalitat, again.

The man from Earth està escrit per Jerome Bixby, una de les ments darrere de Twilight Zone. I es nota. Basada en diàleg gairebé teatrals (un escenari únic en que els personatges es mouen de la ironia a l'estupor, passen per la credulitat i fan port en el despit), John Oldman explica una història que comença a l'alba dels temps. Un home que no sap quan va néixer perquè només té records a partir del moment en que els simis comencen a adquirir-ne. Que ha passat mil·lenis vagarejant per continents que han canviat de fesonomia.

Carta (que vaig comprar per tres motius: la portada, la temàtica i Vicenç Pagès Jordà, no necessàriament en aquest ordre) és la història de Joan Ferrer, un noi de l'Edat Mitjana que fa un pacte amb el Diable a canvi de la immortalitat i la riquesa. El seu també és un camí incert, perquè no té meta. I tot i que més curt que el de John Oldman, potser més intensament desesperat.

Oldman sempre hi ha estat, per tant ha asimilat la seva condició d'immortalitat. No ha conegut res més. Smith/Ferrer, en canvi, troba a faltar la seva mortalitat.

El primer busca companyia, malgrat que sap que no la pot tenir. El segon busca morir.

M'agrada com el mateix tema pot ser enfocat de forma similar (unes experiències en primera persona) i té punts coincidents (tots dos, en algun moment, coneixen o són personatges històrics famosos), però a la fi parlen de coses diferents.

The man from Earth és una pel·lícula sobre la solitud i la fe. L'home sempre està sol, per molt que s'envolti de gent. I una de les maneres de combatre aquesta solitud és refugiant-se en un ens superior, ja sigui Déu, la ciència o el que pertoqui. És la resposta que ens ha d'alleujar el tràngol de, a la fi, estar només amb nosaltres mateixos a l'hora de morir (ergo de viure).

Carta és una novel·la (o un relat llarg) sobre la mort. Sobre com és de necessari morir per donar significat a la vida. El protagonista va coneixent gent al llarg de la seva vida, però hi ha un moment que se'n cansa. O, més ben dit, els enveja. Els enveja la mort. Té una immortalitat que se li fa feixuga, longeva, avorrida. Està desmotivat per tot perquè l'única motivació que existeix realment és viure plenament abans de morir. I ell no morirà. A més, al contrari que l'Oldman (a qui la Història ha donat saviesa), Smith/Ferrer és un pobre xaval de l'Edat mitjana, i ho serà per sempre. No és més llest per viure més. Sembla, fins i tot, que estigui desaprofitant el seu do.

Però una dels punts més fascinants en tots dos relats és la subjectivitat la història (en majúscules i minúscules). En tots dos casos la narració se'ns presenta versemblant. Acceptem el supòsit. Oldman i Smith/Ferrer són immortals. O almenys això és el que diuen. Perquè en ambues obres, es podria donar el cas que sengles protagonistes fossin uns grans mentiders. I que ens expliquessin el que volem sentir. Oldman per dur a terme una broma pedant i macabra a fi de presumir de coneixements científico-històrics; Smith/Ferrer per salvar-se de la pena de cadena perpetua a que està confinat.

Un altre dia, quan pertoqui, parlarem de Richard Alpert.

PS. De Pagès Jordà m'ha agradat reconéixer-li dues constants: l'ús d'un joc com a motor dels personatges (el Whist, els escacs) i la idealització d'icones femenines (la Blondie, la Greta Garbo).

El misteriós cas de Doctor Linus i Henry Gale

2010-03-12T03:00:00.001-08:00

Un gran episodi per a un gran personatge.

Darth Vader i el Espíritu de Juanito

2010-03-11T03:03:00.000-08:00

Darth Vader veu l'eliminatòria de vuitens de final que enfronta l'Olympique de Lyó i el Real Madrid des del seu despatx a l'Estrella de la Mort.

Precious tindrà la seva versió espanyolitzada: Faletious

2010-03-09T06:31:00.001-08:00

Seguim amb la setmana dels Oscars (dels quals no he vist ni un segon de resum, només un parell de fotografies de Ben Stiller disfressat de Na'vi).
Ara se sap que Precious, una de les pel·lícules revelació (i pel que he llegit, una autèntica gasòfia de pornografia sentimental), serà versionada a l'estat espanyol.

Tonadilleres, nòvios autosegrestats i embolics genitals formaran part del guió de Faletious.

I, de regal, l'escena de sexe d'Avatar.

Avatar 2, The Pandora Hurt Locker

2010-03-08T00:14:00.000-08:00

Per primer cop en la vida, James Cameron escolta la seva exdona i pren el camí de l'Oscar. El projecte d'Avatar 2, The Pandora Hurt Locker ja és una realitat.
Jack Sulley, reconvertit a barrufet de dos metres, es tira dues hores desactivant explosius a Pandora.
En 3D, clar.

L'alternativa a l'energia nuclear

2010-03-07T00:03:00.000-08:00

Fot cinc-cents paios dins un poliesportiu vestits amb polars del Decathlon, sobre una moqueta. Fes que se'ls treguin i se'ls possin constantment durant mitja hora.
L'electricitat resultant podria il·luminar qualsevol poble de l'Empordà durant una setmana.

Entafora-hi cinc-mil durant un matí, quechua amunt quechua avall.
Ja tens llum per a Barcelona tot un mes.

De res.

Algo algo algo del lado oscuro, perillosa endogàmia

2010-03-04T09:14:00.000-08:00

Recordeu Blue Harvest? La versió Family Guy de l'Episodi IV (que en realitat, quan el van estrenar, només es deia La guerra de las galaxias i prou, George, trampós) no només era divertida sinó que estava plena d'encerts.

Something something something darkside agafa tots aquells gags i els llença a la paperera per espifiar-la de ple amb l'adaptació de la millor pel·lícula de la trilogia.

Què ha passat? Com en la gala dels Oscars de David Letterman, la gran majoria d'acudits només funciona a nivell USA. Referències autàrtiques que deixen fred, molt fred, a l'espectador de fora dels Estats Units.

Sí, val, pots entendre pel context que es riuen d'algú que ells coneixen, però es perd la complicitat i hi ha moments de l'episodi en que t'avorreixes.

I Yoda o Bobba Fett estan desaprofitadíssims.

Clar, els gags aconseguits (Rocky IV, Regreso al futuro II, el camell robòtic que s'entrebanca, el 'tealamierda de Han Solo) son píndoles aillades.

Llàstima, perquè aquesta era la bona.

Ara només ens queda veure què fan amb els ewoks...

PS. Malgrat que habitualment trobo el doblatge de Padre de Família excepcional, qui hagi fet la traducció de l'Algo algo algo del lado oscuro s'ha quedat ben ample. Molts, moltíssims jocs de paraules es queden pel camí. Algun d'ells, amb una mica d'imaginació, es podria haver salvat. El fet és que es nota molt que hi ha gags que, directament, no s'entenen.

L'home desactualitzat

2010-02-28T11:43:00.000-08:00

Els prometo que en quan acabi de retocar quatre coses de la novel·la i tingui uns minuts lliures, estic per vostès.

De moment, dos conceptes bàsics:

-Xiular un jugador del Barça al Camp Nou és de tontos.
-Ibra ha d'endollar-se si no vol veure's envoltat de tontos.

George Buzz

2010-02-17T06:57:00.001-08:00

Fa uns mesos es va presentar Wave. Havia de revolucionar la missatgeria instàntania a internet. No només no ha quallat, sinó que es un fracàs estrepitós.
Fa poc més d'una setmana s'han intentat superar amb el Buzz, el servei destinat a aglutinar totes les xarxes socials possibles en el teu mail. Ho han aconseguit, després d'un dia de bogeria postejadora, els usuaris s'han adonat que és encara pitjor i més inintel·ligible que Wave.

L'enhorabona.

Tot això, per penjar un fotomuntatge de merda amb el president George Buzz.

PS. Estic fins als collons de l'spam que entra als comentaris d'aquest post.

El sentit de l'humor és com els culs: tothom en té el seu.

2010-02-15T11:59:00.000-08:00

Closer (Cegados por el deseo).
L'argument, a filmaffinity, és Una historia de pasiones, sexo, amor y abandono que involucra a dos parejas, con una situación que se complica cuando el hombre de la primera pareja conoce a la mujer de la segunda pareja.

Qui va escriure el revers (tenebrós) del Blu Ray no va veure la mateixa pel·lícula que jo.

Per tant, proposo que a la caràtula es canvïi també el títol, per alguna de les següents opcions:

Cégate por el deseo como puedas.
Arruina tu vida como puedas.
Métele los cuernos como puedas.

I, per acabar, l'hilarant video musical amb la banda sonora d'aquesta comèdia d'"interpretaciones dinámicas".

Darth vader meets Chatroulette

2010-02-13T05:21:00.001-08:00

Darth Vader busca companyia des del seu despatx a l'Estrella de la Mort.

L'última fantasia sexual de George Lucas, després de Howard el Pato i Jar Jar Binks, és aquest mico intergalàctic que s'excita en veure el Lord Sith.

Sí, Darth Vader l'ha feta plorar amb el seu moviment de canell làser. La galàxia és un lloc molt gran per estar sol.

Un tour pel Chatroulette

2010-02-13T00:29:00.001-08:00

Finalment, he caigut en la darrera moda d'internet, el Chatroulette. Exposaré unes captures (no sexuals) d'usuaris que hi he trobat:

DJ adult atrapat en un cos de nen*

Senyor fumeta solitari

Senyors fumetes en companyia

Hairy Sauron

Spiderman, desengreixant les teranyines

*la cara no venia difuminada de sèrie.

Los días oscuros (Apocalipsis Z), de Manel Loureiro

2010-02-05T12:43:00.000-08:00

Entretinguda, ben parida i amb moments de molt mala llet.

Los días oscuros, de Manel Loureiro.

Al final, tot l'enigma es resumeix en això (Lost)

2010-02-03T11:42:00.001-08:00

Com a explicació, em satisfà plenament.

Xocolata desfeta (i deconstruïda), de Joan-Lluís Lluís

2010-01-29T02:43:00.000-08:00

Potser l'adjectiu més fàcil per definir Xocolata desfeta és deliciós.

Però Joan-Lluís Lluís no ha triat el camí més fàcil a l'hora d'afrontar aquesta darrera obra seva, així que deliciós em sembla massa trillat.

Xocolata desfeta parteix d'un microrelat, tant breu com críptic, que l'autor repetirà 123 vegades de 123 formes diferents.

Joan-Lluís Lluís juga amb la llengua, la doblega i la porta al límit, en un experiment que comença descol·locant (sobretot en l'apartat de les permutacions de lletres o paraules) i va enganxant a mida que crea artificis notables a còpia d'exprèmer tots els recursos possibles sobre una base a priori tant fràgil com el text de partida.

Xocolata desfeta atrapa (pregunteu-li a l'insecte que va quedar-hi premsat a la pàgina 56 de la meva edició) i esdevé una sorpresa pàgina rere pàgina, una inesgotable font d'enveja pel talent i la capacitat expansiva de la llengüa amb que l'autor ha encarat aquest repte.

Per això em sembla que dir deliciós és massa fàcil.

Segur que hi ha 123 maneres millors d'epitetar-la...

Lenin Kravitz Soviet Hits!

2010-01-23T12:11:00.000-08:00

1	Are You Gonna Go Marx' Way
2	Shoot Away
3	Comunism Is Dead
4	Moskba
5	It Ain't Over 'Til Trotsky's Over
6	Can't Get You Off My Kulak
7	Mr. Tzar Driver
8	Russian Woman
9	Stand By My Romanov
10	Always On The Red
11	Soviet Help
12	I Belong To The Party
13	Stalin
14	Let Bolshevik Rule
15	Red Velveteen

No us perdeu el revolucionari recopilatori de Lenin Kravitz!!! Ben aviat, també el DVD amb seu concert "Krasnaia Platz Live".

Constel·lació d'atzar

2010-01-22T12:14:00.000-08:00

Un bon amic meu, l'escriptor Víctor García Tur, porta a terme un experiment inclassificable a prop del Museu Picasso.

“Constel·lació d’atzar: un encàrrec literari”.

Inauguració: dijous 21 a les 20h / Visites: del 21 de gener al 4 de febrer a l’Espai Barra de Ferro, obert de dimarts a dissabte de 16 a 20h (carrer Barra de Ferro 2, Jaume I).

Inspiració, encàrrec, daimon, limitacions, error… Les formes en què el procés creatiu avança són moltes i variades. Sovint, l’atzar hi juga un paper rellevant i les obres adopten trets que els autors no han escollit o, ni tan sols, previst.

“Constel·lació d’atzar” busca la síntesi d’una peça literària de laboratori definida, en els primers passos, per un sistema d’aleatorietat. L’experiment s’encarrega a un escriptor que ha d’assumir dues condicions:

Treballarà (i viurà) a l’Espai Barra de Ferro els dies que dura el projecte. Per a fer més còmoda l’estança es recrearà el seu espai de treball i dormitori habitual.
Bona part dels materials de treball (anècdotes, cites, opinions, records, etc) es decidiran mitjançant un generador d’atzar, que consisteix en una sèrie de 169 (13×13) preguntes amagades, cada una d’elles, a dintre d’una Galeta de la Fortuna. Els visitants de la inauguració estan convidats a tastar-les i respondre la pregunta que contenen.

A partir d’aquí s’espera que l’escriptor trobi la manera de connectar, o integrar en un text coherent, la informació fortuita que el generador d’atzar ha donat, tot combinant-la amb el seu bagatge personal. Llibertat personal + Directrius externes + Atzar.

També el podeu seguir via twitter a @sternebild.